Amb certa nostàlgia em parla el vell pescador —d'inesgotable paciència— de les gairebé extingides tenques, que si bé no han abundat mai a les aigües de l'estany, ara rarament piquen l'ham. Amb més freqüència —tot i que no en excés— es presenta el cas d'extreure, cuejant, algun mostatxut exemplar de barb, així com també alguna tranquil·la bagra que no han pogut resistir la temptació de tastar el cargol o el cuc que, amb estudiada malícia, encobrien l'ham.
Una varietat absolutament desapareguda és el sorell, que en temps de la meva joventut era tan abundant com ara ho és el gardi, em continua dient el bon home mentre, tot esperant una bona picada i sempre amb la vista fixa en algun dels suros dels seus diferents estris, alterna la càrrega de la seva pipa amb la preparació de l'esquer.
De la contemplació de les tasques pesqueres d'un grupet de nois que fa poca estona que es dedica a la pesca del gardi, en dedueixo que per a aquesta classe de peixos, tan abundants a l'estany, qualsevol esquer és bo, ja que si l'un prepara l'ham amb pa, un altre el dissimula amb un cuquet i un altre de més enllà que, amb pretensions de tenir-se-les amb alguna carpa, havia punxat un tros de patata, veu fracassat l'intent gràcies a l'atac voraç d'un núvol de vulgars gardis que li deixen al descobert l'afilat i diminut garfi.