Aleshores ja tenia una passió inconfessable. Volia ser escriptor. Era una altra de les maneres de salvar el món. Tractava d'expressar un sentiment que commoguera totes les ànimes i per a això no trobava un altre camí que demanar un got de vi negre i una tapa de truita a Casa Pedro, falcar el colze al taulell, encendre la pipa que m'havia comprat i compondre el perfil del jove literat. Aquesta taverna literària, propietat del Joaquín Marco, era decorada amb murals del Manolo Gil i havia anunciat un nou concurs de novel·la curta amb un jurat constituït per les vaques sagrades de la intel·ligència valenciana del moment: Joan Fuster, Vicent Ventura, José María Jover, Carlos Sentí, Josep Iborra i Sabino Alonso Pueyo. El meu oncle Manuel m'havia regalat una màquina d'escriure Hispano Olivetti. El primer premi l'havia guanyat Juan Mollà. L'havien tret als diaris. Li havien fet fotos. Alguns pintors havien dibuixat el seu cap. Jo tenia la pipa, la màquina d'escriure i el cor inflamat. Només em faltava un bon tema que fera rendir-se tothom.