Aleshores encara em debatia entre la fe en Déu i el plaer que m'exigien els sentits. Tenia dèsset anys. La residència Pius XII era al carrer d'Alboraia al costat del camp de futbol del Vallejo on jugava l'equip del Llevant. Des de la meua habitació en veia la porteria nord i una gran part de la tribuna. Al matí sentia les veus de l'entrenador, el xiulet de la gimnàstica, els colps secs dels futbolistes amb la pilota. També havia aprés a mesurar el valor de les ovacions del públic durant els partits: l'error de l'àrbitre, la pilota que passava fregant el travesser, la fallada del defensa, l'agressió d'un contrari, la internada del davanter, cada jugada tenia un registre propi a les grades que anava des de l'udol obscur de la frustració al crit venjatiu de la fera, des de la remor de la tronada que s'acosta a l'explosió oberta del gol de la victòria. Què deu haver passat? No res, això ha sigut un córner, pensava jo sense alçar la vista de llibre de text quan estudiava el diumenge a la vesprada. I ara? Això és penal, sens dubte. El director de la residencia, don Santiago Martínez, era un capellà moreno que agradava molt a les dones.