Al meu retorn, vaig veure que a la taula on seien habitualment Moragas i Pahissa, hi havia Santiago Rusiñol i la seva dona, donya Lluïsa, que li deien. Aquesta parella vivia també molt a la vora (en el mateix Passeig de Gràcia, entre Rosselló i Provença), igual que Pau Casals que, invitat per Moragas, acudia a La Punyalada alguna que altra nit.
D'ençà d'aleshores, fou una tertúlia molt diversa i bigarrada per la qual va passar molta gent: Joaquim Mir, Soler i Rovirosa, Joaquim Montaner, Josep Maria Roviralta, Antoni López, Borràs Prim i altres figures d'aquell temps en el món de l'art, de la literatura i del teatre, sense comptar els amics dels amics ni els curiosos i noctàmbuls empedreïts, perquè la reunió durava fins a punta de dia. Rusiñol, encara que donya Lluïsa protestes o s'adormís, era sempre dels darrers. Tenien el costum d'anar moltes nits al teatre i es presentaven a La Punyalada després de la representació. Arribaven en cotxe de cavalls o en taxi (els taxis van començar a córrer l'any 16 o 17, durant la guerra), i el pagaven a mitges, perquè en això dels diners no hi volien bromes. D'altra banda, bromejaven sovint i, de vegades, tristament. Donya Lluïsa era també una artista. Sabia música, pintava i feia versos, per bé que, en canvi, era el tipus clavat de la burgesa barcelonina de finals del segle darrer, amb tots els seus prejudicis. D'ací que, passada la lluna de mel, les relacions del matrimoni es van fer difícils, perquè ell vetllava i retirava tard, la qual cosa, pel que es veu, donya Lluïsa no comprenia i no parava de fer-li sermons que, com és natural, no servien de res, fins que una matinada, cansada d'esperar, va passar el forrellat a la porta del pis amb la idea de donar una lliçó al seu marit i d'esmenar-lo, però aquest, en comptes de trucar i fer un escàndol, s'ho va prendre filosòficament i sortí al carrer a donar un tomb. «Tot passejant —deia Rusiñol— vaig arribar a l'estació, on vaig pensar que el millor que es podia fer, en una estació, era agafar el tren. I amb el tren vaig anar a París on vaig passar una pila d'anys sense retornar a Barcelona. I ara comprenc que vaig fer bé, perquè en el matrimoni només són bons els primers i els darrers temps, però els altres —els trenta o quaranta anys de l'entremig— no es poden aguantar.»