Així se'm degué pintar a la cara. Alexis, tement, potser, que aquella expressió meva desplaent la'm produïa no amb el contingut de la seva narració, sinó amb la manera poc traçuda amb què potser l'aconduïa, volent-me fer partícip del seu goig recolzà la seva expressivitat amb tota mena de detalls i exclamacions. I fent jo la mateixa cara que un rellotge de sol un dia ennuvolat, com qui no demana res i de forma que semblàs molt lateral i dita al pas, vaig demanar-li com s'ho havien fet, essent que havent partit cap a un indret tan distint era lògic pensar que ningú no anava proveït de banyador. «¡Tothom es va banyar en pèl!», contestà, ràpid, Alexis, donant-me detall del motiu pel qual, era evident, havia resultat tan divertit. Aquelles paraules me clavaren com una urpa enverinada. Vaig callar mentre em retirava cap a dins de mi mateix, empès per una necessitat vital de pensar. Alexis, aliè, continuava parlant, però les seves havien deixat de ser paraules per convertir-se en un renou confús de què no m'arribava cap sentit, ofegada en mi la seva expressivitat per tota una allau d'imatges interiors que de sobte havien copat tota la meva capacitat d'assumir res. Mentre ell, dins el meu escriptori, prosseguia la narració que el divertia tant, jo me trobava molt lluny, contemplant des d'una prominència familiar l'estany d'Hortella, per on, subvertint un ordre que en mi era clàssic, una mola de cossos joves, fent enfollits la festa major de les aigües, mantenia un joc frenètic de formes que, sota un sol que imaginava incidint-los a contraclaror, espumejaven de manera que quedaven com esfuminades, sense perfil ni detall.
De sobte, retornant d'aquella prodigiosa gambada que m'havia permès contemplar l'estany des de la mitja distància, vaig interrompre Alexis, cosa que feia per primera vegada a la vida, per dir-li que, amb sentiment de part meva, per uns deures que ara cop en sec recordava, me veia obligat a suspendre la lliçó d'aquell dia i la del següent.