Aire pirinenc
Em dius:
-Em plau Dosrius
per aquesta mica
de caire pirinenc.
Entre carenes la vall s'amplifica,
ufanosa d'userdes i de fenc,
i, per la costa, el pi a l'avet replica
i les pedreres estrafan l'avenc
i la tartera iniqua.
Jo et dic,
afalagat: -Amic
conec la serralada aspriva
i l'encimbellat pic
per on l'isard esquiva
la cobdícia del poble fredolic,
que en el fons de la vall quieta i ombriva,
s'emmiralla en el riu ampli i bonic...
Ací, el riu, l'eixugà una mà gasiva.
Ací, tot és modest, plàcid i xic
i la muntanya, ni imponent ni altiva,
que atenys els cims més alts sense fatic;
però amb una joia no menys viva,
veient al fons la mar llunyana,
d'un blau suau, assolellat,
i, entre vessants, la immensa plana,
tota brillant de l'or del blat,
i, una gran pau el cor t'ablana
i sents la religiositat
i el silenci, gens no profana;
si no és esquelles d'un ramat
que no saps veure entre la gleva,
i, en alçar els ulls, meravellat,
vers on la serra més s'eleva,
obires Pirineu nevat
i ja no saps si és veritat
o il·lusió teva.