Aigües, fressada arbreda
que m'eixoreges. I els horts, on d'or guardes
flaire, dos dels xiprers.
I els esgrogueïts blancs, les vostres pells
d'hivern, narcisos, març.
I els ròssecs de vent, les lluernes
de sol que, Arbre, hi soltes.
Còdols de lenta terra, pedra
lenta, mirada. I la pedra
més dolça, de les mans,
que ja no pots acollar més,
a la solada morta.
Salzes i pots i núvols, bruta de fulls grocs, rosa.
Real com l'hora. Desa-ho tot així.
Als dits tin-la, com l'aigua i el canyar,
talment nua de fer-se fosc
escoltada. I l'aire que l'escampa.
I la cura del sol podrint-li els ulls.
I els còdols,
l'Erm.