Agonia d'Antonio Machado
Al professor Jacques Issorel,
amic de la llengua catalana.
Arran de l'amplitud vinc a morir,
en un antic rompent del mar antic.
Arribo de la por d'enllà dels cims,
d'on gossos folls rabent baven la nit.
S'emmirallaven alts cels cristal·lins
en el nascut a la vora d'un riu.
A frec d'un altre t'atures, respir,
just quan et pensen somnis massa prims.
Els teus cabells no semblaven de lli,
però ferien, amor, de tan fins.
Aviat ventres tous quedaven tips
de les engrunes de magres bocins.
Rengleres d'arbres m'obren llarg camí,
em vaig perdent atret per llunyans brills.
Ocell d'abismes, fuig del vesc de nius,
de la foscor d'olives i raïms.
Jo, l'home bo, senzill, contemplatiu,
enmig de gent somric amb ulls petits.
Em llencen, en captar, paraules vils:
les torno cançons d'or de poble trist.
Després de tant d'esforç, que vols de mi?
Soc dalt del bot sense rems ni proís.
Anem-nos-en avui ones endins,
alliberats de carn i d'esperit.
No triguis, mare. Solcarem perill,
veurem el llot de l'ànima, la fi.