—«Agita't, Arbre, cos, nua sal lassa,
un so que, herbat, a tija alena
ara a la rama reps, clos sol que espera.
Amara'l, ara anhela a trenc de fosca,
des de la Glera Vella fins als oms
de l'Assut, fins a la Platjola, llum
somorta als Cimals de l'Espígol.
Del fang del Riu, deis verds que guaixen,
ja els verds sagnants les mans, olor d'agost,
clara, lluent verdor ploguda, baume
d'obaga als ulls fets fosc.»
És l'aiguader
que passa—
Els seus ulls nets, l'encesa i xopa
malesa i blaus i cordes dels seus muscles.
Carrega una gerra tota vespes,
l'estiu sencer, i l'hivern, i els seus cels.