Acompanyat d'un vailet que em portava el fato l'emprenguí a horabaixa comptant arribar al Puig a entrada de fosc, passar-hi la nit, i al matí següent, ben reposat, visitar la capella i construccions adjacents, los caserius que s'aixequen per dalts i baixos, los viaranys que els accidenten, les preciositats que de dalt s'havien de veure.
Suat, cama-romput i amb respiració afanyosa vaig assolir l'últim replà, que ja era negra nit.
Casi em pesava no haver escoltat als qui em proposaren l'auxili de manso borriquet i, cercant amb la punta del bastó un lloc propici per a sentar-me, me semblà veure l'ombra d'un home que saltant de penya en penya venia cap a on jo seia.
Era el donat del santuari que acudia a rebre'm. Prompte el tinguí a prop animant-me a donar l'estrepada que encara calia per a ser del tot a bon repòs.
Enraonant amb aquella mena de cabrit humà per qui lo pujar i davallar de Pollença al Puig i del Puig a Pollença era joc de nois, avergonyit una mica de demostrar tal cansament per cosa que ell podia fer dugues vegades en un dia, l'anàvem seguint pas a pas obeint ses indicacions i fins de vegades prenent-li la mà per a no ensopegar en les abruptes lloses que a manera de titànica escalinata ajuden a guanyar l'altura de les altures.
—Déu los guard a vostès. Bona nit tenguen! —deia una veu melosa.
Era la donada, la muller del donat que eixia a saludar-nos en lo portal del recinte aparedat i que sense més compliments me conduïa a una cambra on traient jo del morralet que duia el mosso roba seca, vaig estroncar la gran suor que em rabejava. Lo donat m'oferí un traguet d'anisat que acompanyàrem d'aigua fresca, després vaig encendre la pipeta i al cap d'un rato ja no sentia lo cansament, ni em dolia haver pujat. Tot era fosc per fora, la lluna no eixiria fins a matinada, inútil extasiar-se contemplant negrures, era preferible esperar lo sopar enraonant amb aquella simpàtica parella que separats de tothom gran part de l'any devien viure d'una manera idíl·lica.