Abocada a la borda vaig vomitar fins l'última gota de Whisky, de cervesa... Fins l'última gota de saliva del cambrer aquell... Com li deien? Crec que no li ho vaig preguntar. Quina llàstima de viatge a Tabarca, Camil·la, quina llàstima de vida la teua. Quan començares aquest camí? En quin moment vas perdre la dignitat? Quan els escrúpols? Llançar-me a l'aigua i ofegar-me era l'única solució que en aquell moment em semblava viable, quedar-me quieta i que el mar se m'anara engolint amb el meu vòmit. Vaig tancar els ulls i em vaig agarrar amb força a la barana del vaixell, només era qüestió d'un instant... Una gavina, llavors, em va arrapar l'ànima amb un crit intens i eixord1ador, em passà tan a prop que fins i tot vaig sentir el seu alé pútrid amb olor de mort... Vaig obrir els ulls i vaig veure com es deixava caure amb suavitat sobre la superfície marina i em mirava fixament amb els ulls serens i vaig saber que era covarda i que seria incapaç de tirar-me per la borda i la meua covardia em féu plorar de ràbia i obrir la maleta amb un gest irat, traure'n la naltrexona i tirar la resta de coses al mar; el jersei d'angora morat, els vestits de l'Artur, els llibres que havia comprar amb el Nicolau, la foto del meu fill... Com si l'aigua pogués arrossegar la meua vida horitzó enllà, com si el mar pogués esborrar tot el temps perdut, esborrar-me a mi.