Abans de ser engolits per la porta que conduïa a la bodega del Montevideo, s'aturaren i miraren darrere seu, cap al port, on una gentada bellugadissa i cridanera es congregava per a dir adéu als viatgers que marxaven cap a Nova York. Començava a fosquejar, i les llums del port tremolaven sobre la superfície oliosa de l'aigua. Ramon, Héctor i Manel es miraren i somrigueren satisfets, però aquell moment de felicitat fou espatllat bruscament per un mariner que els escridassà i els espentà cap a la porta. Després de baixar les escales arribaren al ventre del vaixell, una sala tènuement il·luminada, allargada i estreta, que desprenia una forta olor d'humitat i resclosit. En una part hi havia les llitotxes, de tres nivells, i en l'a1tra uns bancs enganxats a la paret. Un altre mariner, després d'ensenyar-li els bitllets, els assignà una llitera, on els tres amics dipositaren les maletes, com en aquell moment feien la resta dels viatgers.
-Crec que s'han equivocat, ens han donat tercera classe en compte de primera. Tu li ho has explicat bé, Ramonet? -bromejà Manel.
-Espera, ara quan torne li ho dius tu, a vore si tens més sort -li contestà Ramon, sorneguer.
Héctor mira al seu voltant. Aquella sala fosca i mal ventilada, amb les parets esguitades de clapes d'òxid, no era com l'havia imaginada. Tanmateix, no es desanimà per un detall tan insignificant. L'únic que importava era que per fi anaven a salpar.