Abans de la Guerra hi havia assignat a Cabrera un capellà, don Pedro, que era el vicari de la Colònia de Sant Jordi. Venia clares vegades. El record quasi vell. Devia tenir problemes reumàtics perquè parlava de cures d'aigües als Banys de Campos. Mon pare era l'encarregat d'anar a cercar-lo de bon matí i retornar-lo a Mallorca al final del dia.
Contava en Joan, el meu germà, que un dia el motor s'aturà al mig del Freu com feien amb freqüència tots els motors.
Mostrant la caparrudesa pròpia de molts d'ells no hi havia manera d'arrencar, per molt que en Joan, suat i panteixant, li donava a la maneta amb tota la força del seu cos vigorós.
A la fi mirà el capellà i li digué:
— Vostè sap que sa culpa és seva. A la mar ses faldes duen mala sort. O me permet dir un parell de paraulotes o avui no dirà missa.
— Digues ses que vulguis -li contestà don Pedro, que sabia seguir una broma.
Segons el narrador, després d'uns quants mots gruixats i més voltes donades amb fúria, el motor partí com una seda.
Don Pedro escoltava contar el fet sense afegir una paraula.
L' arribada del capellà donava aire de festa al Port.
Ma mare m'aficava dins un ribell d'aigua sabonosa i m'escatava fins a llevar-me la pell. Em posava un vestit net i qualque vegada fins i tot calcetins i sabates. Això no m'agradava gens. Estava aviciada a anar sense noses pels peus, just amb espardenyes catalanes tant d'estiu com d'hivern.
A poc a poc, acudia la gent a la terrassa de la Capella. Pescadors no n'hi vaig veure cap mai. Ma mare i na Margalida eren les úniques persones que combregaven, abans que jo tengués edat per fer-ho. Però a mi, cosa rara, m'obligaven a confessar des que tenia quatre anys. Posava els braços damunt els genolls de don Pedro i contestava les preguntes que m'anava formulant, sense que mai no em xocassin ni les trobás diferents de les que m'hauria pogut fer a ca nostra. Quina diferència amb les meves confessions posteriors!
Missa acabada, a fora de nou, don Pedro oferia una copeta d'anís i passava una capsa de galletons. La golafreria em feia passar un mal moment: veia ben clar que, quan m'arribás, ja s'haurien acabat les galletes cobertes amb paper de plata. I així succeïa quasi sempre.
Més tard don Pedro dinava amb nosaltres. Ma mare feia qualque cosa especial.
A l'hora del cafè se solia jugar a truc.
Després, mon pare el tornava a les seves ovelles mallorquines. No record que mai passàs una nit a l'illa.