A un infant mort en un bombardeig
Els teus braços immòbil són un vol de bandera,
i la rosa esfullada del teu cos és un crit
de sang, mes que un silenci... No serà primavera,
mai mes, en ta mirada, però al cor de la nit
feta d'ulls que s'apaguen a la llum, vers on clama
la veu nostra, la torxa del teu cos —que ja és llum
i ja és foc— durà l'alba d'un crit nu fet de flama
i de pètals sagnosos de martiri. Ni fum
ni silenci, ni boira velaran la nuesa
dels teus ulls, que es glaçaren en un gest sense adéu.
De quin somni et prengueren? De quin món de dolcesa?
Tot el cel que miraves era viu dintre teu
com és viu en el rostre i en els ulls dels que es donen
a la mar... Quines rutes t'esperaven, infant?
Davant teu ja són blanques totes elles, i es fonen
amb el somni d'un somni: el teu cel, on no hi ha
ales tristes i on l'alba no duu orgies de roses
que s'esfullen enceses i sagnants. I on reposes