A Sant Telm, gran cala oberta a l'horitzó, en punt de migdia la mar és un centelleig agut. L'illot del Pantaleu, com un pa i verd, és allí davant, amb els virots que xisclen, ocellots mossegadors. Darrera, la Dragonera, llarga i dentada, illa de sargantanes. Pel Freu, entre la Dragonera i terra, hi ha sempre correntia, i amb el mal temps s'arbora l'onatge, pitja escopint bromera.
Si llavors s'hi fica un vaixell que no sap la ruta, passarà un fum per sortir-ne. Deu fer una quinzena d'anys hi hagué l'últim naufragi: la mar esclafà un mercant francès contra els rocs del Geperut. En les nits estelades és un paisatge de blavositat tènue entre negrors rutilants. Amb mon pare i un amic seu que va morir, en Ramon de Cala Es Conills, hi anàvem a pescar calamarsos. Hissàvem les bèsties llefiscoses, encegades, amb un batec aparatós, amenaçant dins la fosca. De sobte, engegaven escopinada de tinta. I, si s'aixecava temporal, jo m'aferrava a una bancada del bot i arribava amb l'esquena mullada dels esquitxos dels cops de mar.