A primera hora del matí, quan encara el sol no pica massa...
Autor:
Lluís Capdevila i Vilallonga
Obra:
Llibre d'Andorra. Història i paisatge
, 1958
Pàgines:
131-132
A primera hora del matí, quan encara el sol no pica massa, els romeus emprenen el camí: en autobusos, turismes, camions i àdhuc a peu, que és, segons diuen els qui van a cavall, cosa molt higiènica i plaent. Alguns van carregats amb grans cistells on duen el dinar. Altres, més pràctics o que no voIen cansar-se, l'encarreguen a la casa que hi ha prop de l'ermita i que, una vegada l'any, esdevé fonda.
Abans d'arribar a Canillo hom deixa la carretera —hi queda una corrua de cotxes que fa pensar en les nits d'òpera al Liceu— i, a peu, trenca tothom per un camí de carro que s'enfila muntanya amunt. El camí és feixuc, un xic feixuc. És curt, però: la compensació. Des de l'ermita el repic de les campanes crida joiosament la gentada i esfereeix els ocells, que no estan acostumats a tant d'aldarull.
Els environs de l'ermita són plens d'homes i dones, joves i vells, pobres i rics que trien lloc on menjar i passar el dia i converteixen l'humil paisatge andorrà en un joiós i cridaire paisatge de kermesse que —com l'home és pertot el mateix— fa pensar en Goya i en Van Ostade.
Els músics s'han instal·lat a la placeta disposats a fer ballar de valent els joves i els qui no són joves. Car, no sé per quins motius, al camp no hi ha festa religiosa sense el consegüent ball, malgrat la formal condemna del Pare Claret.