A Pau Casals
Per a un bronze d'Apel·les Fenosa
El vell arbre va caure
no pels anys. L'abatien
destrals de cims, a penes
baixos graons que duen,
per laberints i cingles,
de naufragis a boscos,
al mur sense cap porta
de la llum on et guardes,
impensable bellesa.
Però mans que coneixen
tot el repòs del bronze
enlairaran per sempre
en flama l'harmonia,
els fràgils sons atesos
pel treball nobilíssim
de lents esguards molt savis:
la forta disciplina
del temps i del silenci,
llargues arrels dels somnis
d'un gran cor immortal.