A mida que un s'apropa a Banyoles, el terreny volcànic és més característic. Passàrem vora l'antiga i notable església de Porqueres, de la qual res diré per ser molt coneguda i descrita pels nostres excursionistes i arqueòlegs. Voltàrem la part superior de l'estany, passàrem al peu de l'establiment termal, on una joveneta eixerida ens oferí rosquilles i aiguardent anisat. Ens dirigírem a la fonda.
No hi ha cap població a Espanya que reuneixi les circumstàncies de Banyoles: pla bonic, fèrtil, regat per l'aigua abundant que surt de l'estany, clima temperat al peu de serres que l'abriguen del nord-est i est. El seu meravellós estany, de gran extensió, és un vertader llac, que fa recordar els llacs de Suïssa; no en tenim cap altre a Espanya. Si Banyoles, amb el seu bonic pla i estany, les seves aigües sulfuroses abundants, fos a França o Alemanya, ja n'haurien fet una estació de banys de primer ordre amb hotels, xalets, kursaal, passeigs, parcs, barques i vaporets de recreu, etc. Però som a Espanya, en aquest pobre país desgraciat per la guerra civil, discòrdies, desgavells, i més que tot, la ignorància que ens endarrereix d'un segle, en comparació de les nacions europees.
Després d'haver dinat, pujàrem en tartana i fugírem cap a la nostra terra, on rebérem les abraçades de les nostres famílies i els nostres amics. Donàrem gràcies a Déu per la protecció que ens havia atorgat durant tan forçosa i perillosa excursió.