A més, com he esmentat més amunt, de les meues anades a la casa de Renau recorde l'escriptor Max Aub, que pertanyia com nosaltres a l'UEAP i a la revista Nueva Cultura. Era més major que jo, uns nou anys, que en aquesta edat de la vida es nota força; havia nascut a París i provenia de pare alemany i mare francesa (però d'origen també alemany, i ambdós, pare i mare, de famílies jueves), i va venir de xiquet a València arran de l'esclat de la Primera Guerra Mundial; quan el vaig conèixer jo, però, ja era un escriptor de veritat, no com tots nosaltres, estudiantets afeccionats a manejar la ploma conjuminant escrits més o menys pedants, com per exemple, el que va amollar el meu amic Clariana en un dels primers números de Nueva Cultura: «Revalorización del Estado y naturaleza óntica del Estado socialista».
El pare de Max Aub fundà a París un negoci, una fàbrica de botons metàl·lics; jo portava a la bragueta dels pantalons uns botons amb la marca AUB, segurament fets pel pare de l'escriptor. Va venir a València quan tenia deu anys i es considerava un valencià complet, encara que mai parlà la llengua del país; parlava i escrivia en castellà i tenia un terrible accent teutó que mai no es va llevar. Més tard, en els anys de la guerra i de l'exili aparegué com un escriptor important dins de la literatura espanyola. El recorde ben bé amb unes grans ulleres de carei també rodones.
Com s'ha apuntat, es va donar d'alta a l'UEAP poc després de fundar-se i recorde també que una nit ens va fer la lectura d'una obra de teatre que ell mateix havia escrit. Aquest era el gènere que conreava aleshores. Ens va llegir Espejo de avarícia, que em sembla un pastitx de L'avar de Molière. Ell mateix ens la llegí i era còmic el seu accent alemany quan deia amb una veuassa de xantre:
-Mi dinegoo... mi dinegoo.
Estava afiliat al Partit Socialista i, malgrat això, col·laborava amb nosaltres, uns xiquets comunistes. En plena guerra el vaig perdre de vista; era natural; ell, que ja devia tenir més de trenta anys, va ocupar càrrecs oficials. Acabada la guerra va estar en un camp de concentració a Alger i després emigrà a Mèxic, on va fer quasi tota la seua obra literària en espanyol, i ben important, per cert.
Era molt amic de la família Gaos, i a Mèxic, quan hi arriba Ángel Gaos, aquest li va relatar tot el drama del port d'Alacant i la tragèdia dels primers dies de la repressió, cosa que li va donar peu per escriure llibres com El laberinto mágico, Campo cerrado i Campo de los almendros, aquesta darrera escrita a final dels 60. Per aquests motius, i per la qualitat de la seua obra, va ser un escriptor també molt valorar i conegut entre la progressia espanyola antifranquista.
Ja a les acaballes de la dictadura de Franco, cap al 1971, va venir a l'Estat espanyol, passà per Madrid i jo vaig anar a veure'l al seu hotel; se'n va alegrar molt i vàrem xerrar i xerrar tota una tarda. En aquelles dates jo feia de «manifasser» de la Colla Tirant lo Blanc, de la qual ja en parlaré al seu moment, i vaig quedar amb ell que li faríem un sopar en honor seu quan regressés ara de València, on aleshores se n'anava. Vàrem anunciar l'àpat el dia assenyalat i, en assabentar-se que es tractava d'un sopar de caire més o menys polític catalanista, es veu que li va fer por i a darrera hora ens va dir que no hi podia assistir. Tot va quedar en un foc de borrumballes i vàrem fer el sopar sense ell. Més tard ens va arribar a tots la notícia de la seua mort a Mèxic.