A l'escut oficial de Mòsdriu figura l'esquema d'un arbre de ribera, d'aquells que fan ombra fresca a l'estiu i, a l'hivern, nu de fulles, proporcionen la tebiesa d'un bany solar al seu corpulent recer; el traç d'un riu en ziga-zaga, d'atzur, o en onatge horitzontal, acaba per compondre els elements distintius d'aquesta vila. L'arbre i el riu denoten terra fèrtil, possibilitat d'explotació agrària que acabi convertint-se en una simfònica dringadissa de monedes a les butxaques o a la faixa dels pagesos i senyors. Aquest escut, però, devien dissenyar-lo ja fa molts segles i ara, amb el temps, han desaparegut el riu i els arbres, i només resta un sòl que continua fèrtil gràcies als drenatges de la composició granítica, a l'esforç dels llauradors i a la benignitat del clima. Que com s'han perdut els dos elements primers? El riu l'assecaren els pous de captació dels pobles de la capçalera i, sobretot, de la ciutat veïna, que així té un cabal addicional, barat, amb què atendre la seva set de progrés i de camps de golf; els arbres s'assecaren un cop tallades les venes de l'aigua, com és inevitable en el boscatge de ribera que necessita arenys amb humitat permanent. Davant d'aquesta evidència el més assenyat fóra adaptar —no canviar— els signes heràldics d'aquesta vila. D'acord als nous temps i considerant els nombrosos serveis que ha proporcionat als habitants d'aquest poble i de tota la comarca durant moltíssimes generacions, sembla assenyat que fos la mongetera la que suplantés l'arbre. La mongetera, malgrat el seu nom llatí despectiu —Phaseolus vulgaris—, ha estat la vertadera mamella de lactància de la gent de Mòsdriu.