A les muntanyes, que envolten la vall, els pins s'han tornat d'una verdositat clara, esgrogueïda, i degoten grums de resina olorosa com l'encens. Menys al nord, on s'alcen l'Esclop i Galatzó, mugrons cendrosos i pelats. O a la serra de Garrafa, als peus de la qual es redossa el poble, murallot immens i roquenc, on hi ha cabres salvatges que boten, com la llagosta i s'amollen pels cingles amb agilitat misteriosa. Les cacen amb un pal llarg i un llaç. Si quan les tenen a terra, fermades pels peus, els poses una mà sobre la pell, la sents sacsada per múltiples, subterranis batecs. Als boscs on tallen el pinar, els cops de destral ressonen fondos, llunyans.
Cap a la Coma Freda es veuen les garrigues abrusades: s'hi calà foc, i durant tres dies de vent de llevant cremaren puigs i comellars. Les pinyes s'inflamaven i sortien disparades, petant, igual que un tro d'escopeta. En els camps de pedruscall, entre plana i muntanya –Son Moner, Son Serra, Sa Font, Coll de N'Esteve, Morella...-, hi ha garrofers, verd fosc, on a vegades fa niu el mussol, i oliverars de soca gratallosa i la petita fulla d'un gris delicat, tardoral, que amb el vent es gira, i surt la coloració de sota: plata viva, espumejant.