A les acaballes dels temporals espectaculars, amb pluja abundant, sobretot si havien descarregat a les capçaleres del Mèder o del Gurri, sortíem de casa per veure com baixava el riu. El cel, llòbrec, on encara refulgia algun llamp, afegia un to tètric a l'espectacle de l'aigua follament desbocada. Arrabassant tot el que trobava pel camí, fustam, mobles, animals. Tot ho havíem vist baixar pel corrent enfurit. S'encallava un instant damunt la resclosa del Llobet, sota casa, per rodolar impetuosament aigua avall i riu enllà fins qui sap on. Contemplàvem al·lucinats la riuada, que ho doblegava tot al seu pas i sobreeixia de la riba inundant la pollancreda del Molist i embotint el canal del Llobet que, no engolint la massa d'aigua que li arribava, convertia la vorada paral·lela al riu en una nova resclosa que tornava l'aigua sobrant al curs esbojarrat del Gurri.
Pel color que prenien, sabíem d'on provenien les aigües de la riuada. Blanquinoses del cantó de Muntanyola i amb to de sanguina de les terres vermelles de l'indret de Taradell. Totes embogides igual, totes suggerint drames, amb l'eloqüència de tot el que vèiem arrossegat pel corrent vertiginós que s'esmunyia davant nostre.