A les 4.30 de la matinada, fem ruta muntanya amunt, en direcció al pic. La nit és suau i la visibilitat, gràcies a la lluna, d'una qualitat insospitada. L'ascensió va sent puntejada pel descobriment, allà baix, de la llum dels pobles. La de Vistabella i la de Xodos és d'una blancor gairebé cristal·lina; la d'Atzeneta, un poc més avall, és més aviat groguenca. Una vegada al cim, ens acomodem en direcció a l'est tot esperant el gran moment. No estem sols: com és habitual aquests dies, compartim platea amb una vintena de persones, excursionistes joves hostes dels campaments de més avall.
Quan hem eixit el cel estava ras, però a mesura que avancen les clarors del dia, observem una massa de núvols cap a la costa. Ens temem que tot haja estat una colossal pèrdua de temps, i que no puguem veure el sol ixent. La majoria dels matiners inicien la baixada, decebuts. A poc a poc, les muntanyes que envolten el cim van fent-se visibles entre la boira, com un ramat de grans saures peresosos. Finalment ix el sol -són més de les 7. És un disc de color taronja, que es va fent visible molt a poc a poc, amb una teatralitat còsmica. Tot és com un petit decorat, un teatre de titelles on algú fa lliscar un cercle afruitat per a embadalir el públic. Però el sentit de la jerarquia és perfectament clar. Totes les llums van quedant-hi subsumides. Com per una ordre invisible, la gran fàbrica de la natura es posa en marxa i és abolit el magnífic silenci de la nit: passen uns corbs que vénen del sud, se sent una cridadissa confusa d'ocells i, alhora, comencem a observar el vol frenètic dels insectes. El meu grup també inicia el descens. Són les 7.45. Arrepapat al sac de dormir, he decidit esperar-me. El sac era imprescindible, perquè la suavitat de la nit es converteix, a l'albada estricta, en una paradoxal sensació de fred, que no t'esperaves justament quan assisties al naixement del gran calefactor. Ja se n'han anat tots: només quede jo. En ple cim, tot just eixit el sol, la sensació de soledat és imperiosa i una mica alleujadora. És -com la mateixa eixida del sol- un petit miracle. De seguida se sent al lluny el soroll d'un motor, més a prop les esquelles d'un ramat d'ovelles i en qualsevol moment els guardes del refugi donaran senyals de vida. És el moment de tornar. [5-8-01]