A l'enterrament de la Carlota Gensana va assistir la ciutat de Feixes en ple. Perquè era una Gensana, perquè era una dona jove i bella i perquè tampoc no hi havia gaires entreteniments per deixar-s'ho perdre. I també perquè en ple novembre encara calien distraccions de les fortes tensions viscudes durant la Setmana Tràgica, que havia deixat baldats obrers i fabricants. No hi va assistir tothom: ningú no va veure cap Rigau a l'església ni al cementiri. A primera fila, a l'arxiprestal, don Francesc Sicart, que s'estrenava de vidu, tenia al seu costat un endolat i perplex Maurici, que començava a congriar el seu renom de Sense Terra i que no acabava d'entendre què havia passat. La mirada del vidu, fixada en el taüt, humida per la incredulitat i endurida pel dolor, semblava tan forta, tan profunda, que en qualsevol moment li podia clivellar els glòbuls dels ulls. Mossèn Vicenç va parlar de resignació, de descans etern, de bondat divina i d'un dia ens retrobarem tots amb la Carlota. Però en Francesc no el va escoltar. Tenia massa feina a contemplar el taüt com si així pogués evitar la mort definitiva de la seva estimada Carlota, el brillant, l'espelma, la il·lusió, ella nua avançant cap a ell i ell esperant-la, feliç d'estimar aquella dona feliç, obrint els braços esperant que es morís.