A l'altra punta de la Diagonal, un grup d'immigrants sense papers pren a l'assalt el Museu del Barça. És una acció fulminant, que deixa milers de turistes sense accés als tresors del segon museu més visitat de la ciutat multicultural, solidària i sostenible, només superat pel Museu Picasso.
Farts de ser desallotjats de tot arreu, catedral inclosa, un grup radicalitzat del vast col·lectiu d'immigrants sense papers ha decidit atacar el símbol més poderós del país. Després de descartar la Generalitat, l'ajuntament i el Palau Episcopal, la samarreta de Ronaldinho d'un dels nens que pul·lulen per l'assemblea els obre el cel. Amb l'eficàcia d'un batalló de sapadors holandesos, els immigrants van entrant al museu en petits grups. A l'hora convinguda, just cinc minuts abans de tancar, despleguen la parafernàlia reivindicativa i planten el campament base a l'interior del santuari blaugrana.
El president del Barça no permet la intervenció de les forces de seguretat que li proposa el de la Generalitat i hi envia dos dels seus homes perquè provin de parlamentar amb els immigrants. La reunió dura dos dies i dues nits. Un període de temps prou llarg perquè, fins i tot tenint en compte que es tracta d'una negociació a can Barça, la inquietud s'apoderi dels observadors. Quan ja comencen a circular rumors sobre la possibilitat que la reunió derivi en un segrestament, en surten els dos negociadors blaugrana amb barba de dos dies i un llarguíssim principi d'acord que conté més clàusules que el contracte d'una estrella.
Un grup de japoneses que ja ha invertit sis hores del seu preciós temps a la porta del museu s'encarrega de fer el passadís d'honor als trenta-sis membres de l'acolorit col·lectiu despaperat mentre surten pacíficament del Museu del Barça.