A la placeta de l’ermita, damunt d’un ample blanc de calç, una creu aixeca els seus braços al cel desert i nu. L’ermita amb les seves parets blanques, el seu sostre inclinat, les seves dues campanes gairebé muntades a l’aire, té un aspecte humil, pagès, molt agradós, i més que no pas en un temple on la Verge és venerada —dient-li ingènuament, amorosament, de «tu» com a la mare— fa pensar en una masia en la qual s’afanyen els homes condemnats a les feixugues feines del camp. 

El dia de l’aplec, el 8 de setembre, aquest indret vibra de crits, de músiques, de rialles. Els altres dies de l’any deu haver-hi un silenci profund, meravellós, vertaderament envejable. Potser un gos, un d’aquests gossos de ramat, tan braus i simpàtics, un d’aquests gossos tan plens de pèl que sempre semblen vells, s’ajaçarà a dormir a l’ombra del porxo camperol de la camperola ermita; potser uns tudons deturaran el seu vol a la cornisa de la teulada, segurs que no els foragitaran les campanes —que són una altra mena d’ocells, car també canten—, que només branden, joiosament, una vegada a l’any; potser unes gallines que segurament existeixen malgrat que els romeus de l’aplec no les hagin vistes —ells, pobres!, fugen de la gent, com fan els filòsofs, o bé s’estan rostint a la cassola— se n’entraran despreocupadament porxo endins i trauran el cap a l’interior del temple esguardant amb els seus ulls grocs i rodons com els grans de moresc, amb els seus ulls que sempre semblen meravellats de tot el que veuen, a la Verge, una talla romànica, solitària en el seu altar; potser una oreneta fregarà volant amb les seves ales de vellut la creu i un gat la contemplarà cobdiciós amb els seus ulls de color d’oli.