A can Benavent, l'any cinquanta va començar com un silenciós compàs d'espera de la vida i de la mort. Sense un pare que vetllés pel patrimoni i sense un germà que li fes la guitza, Pau Benavent es podia esplaiar amb l'embriaguesa de qui ho té tot a les mans. Podia pujar al mirador i comptar les rengleres d'ametllers, mentre s'afigurava enllestint els tractes amb llogaters, parcers i masovers, i després, quan ja estava segur que la hisenda prosperaria sense la seva mirada, es veia parlant amb en Delfí Barbat per encomanar-li els interessos a la Borsa i per donar-li les darreres instruccions necessàries per mantenir la clientela del despatx, que el noi ja és espavilat, però sempre haurà de tenir algú al damunt que li digui per on s'ha d'anar. I no hi fa res, jo ja et trucaré cada setmana, i els més pesats que s'esperin, que de tant en tant ja faré una escapada. I en Delfí li diria amén, sempre amb el posat de bon jan, i ell agafaria el tren de París. Però abans d'arribar-hi premia la clau d'alarma i aturava el tren en sec. Ja no valia la pena de somiar París. La ciutat ja no era el cau de la bohèmia eixelebrada i exultant. La guerra havia escombrat la gratuïtat dels artistes i només quedava espai per a l'existencialisme d'homes com Sartre i Camus.