20-VIII-02, DIMARTS
Complint l'escandall de Pepe -tres palets de lloses i cinquanta hores de faena- avui hem acabat l'escala de l'hort. Del contacte aspre i persistent amb les pedres, aquests dies, n'he tret unes mans deteriorades però un esperit net i pur. Res tan simple com una pedra. Ha estat ací sempre i hi estarà per sempre. No planteja dubtes metafísics, ni causa problemes, ni cal interpretar o definir. Quan el món s'acabarà, el més sòlid que romandrà en aquest planeta embogit seran pedres com aquestes. Tenir-ne l'usdefruit per uns dies em fa sentir un estrany orgull. És l'urc del constructor, del creador de la mena més elemental, però també del qui se sap marmessor dels elements més simples, aquells que no li pertanyen i que haurà de llegar, al seu torn, per als qui sàpien valorar com cal els principis balsàmics de l'estat sòlid.
Aquesta funció de la pedra, aquest drenatge d'autoconeixement, hi ha qui la busca a la mar, o en un monestir budista (Leonard Cohen). Però la pedra, més humil, és infinitament més accessible.