17-III-02, DIUMENGE (fragment)
Excursió a Sant Joan de Penyagolosa. Fa estrany pujar-hi en cotxe, fora del ritual pedestre que uns quants amics mantenim cada estiu, des de Vilafranca. El paisatge té encara els colors de l'hivern, però el bosc està perfumat i humit -anit va ploure. Deixem el cotxe a Sant Joan i ens endinsem en el bosc cap a la font de la Pegunta. El sender està clapejat de pins negres i, de tant en tant, trobem el desconcertant espectacle d'un d'aquests arbres altíssims abraçat, si no estrangulat, pels vincles de l'heura, en un maridatge brutal i estrany. També es veu, çà i llà, el verd inconfusible d'alguns teixos, el tacte de les fulles dels quals és més tou que el dels pins.
A prop de la font, el silenci s'ha fet espés. Un doll d'aigua -sedant, generosa, deliciosament insistent- ens va seguint a cada pas. Només els ocells i alguna moto llunyana ens recorden que aquest és un bosc habitat. Vicent puja amb el Land Rover per la pista i ens replega. Pujar la costa del barranc, des de la font, ens ha tallat l'alé, ha revelat en nosaltres la part incommensurable d'urbanita que ens volíem ocultar.
Dins el bosc, la llum és grisenca, ben filtrada, perfecta per a la fotografia -Isabel ha dut la càmera. Tot pujant cap a la pista, veiem uns estranys forats, massa menuts i poc profunds per a trac tar-se d'arbres arrancats i massa grans -creiem- per a haver estat realitzats per animals. La ignorància, en realitat, ens delata com a estranys en el lloc, finalment.