17-III-02, DIUMENGE (fragment)


Comarca:Alcalatén

testing image

17-III-02, DIUMENGE (fragment)

 

Seguint per la pista, arribem al «corralico», l'esplanada on solen parar els cotxes abans d'emprendre a peu la marxa cap al pic. Una llarga estesa de vehicles ens hi sorprén. Una munió de gent, vestits amb xandalls de tots els colors possibles, pul·lulen amunt i avall. Ja n'havíem trobat alguns d'aquests, anant cap a la font. Dues xiques portaven sengles pírcings als llavis i hi donaven un estrany matís de modernitat i d'esclavatge ancestral. Com sempre que et trobes amb multituds al bosc, això tendeix a posar-te trist. Seguim avant, veiem la nevera de la Cambreta i baixem a dinar.

En la baixada, però, algú proposa anar a veure un mas relativament pròxim. Com sol passar en aquests casos, el grup es divideix entre els qui acullen entusiasmats la idea i els qui simplement tenim fam. La sensació de fam tendeix a ennuvolar el cervell, a esborrar tota necessitat d'aventura. Els famolencs voldríem, de seguida, seure a taula, però en aquesta ocasió som minoria: amb un punt d'impotència biològica i una punxada insidiosa a l'estómac, contemplem com el vehicle s'allunya del camí de tornada.

El menjar a l'alberg de Sant Joan no decep mai. Sempre trobem ocasió de recordar aquell primer sopar mític de l'any 97 quan, baldats per la primera caminada de Vilafranca al Penyagolosa, vam devorar un plat de bullit, carn torrada amb allioli i una quallada de postres, tot acompanyat, en la seua simplicitat gastronòmica, per un vinet del terreny i coronat per un deliciosament aromàtic poliol del pic. Ara el dinar és, amb variants -olla en lloc de bullit-, substancialment el mateix. Supose que és això el que ens reconforta de Sant Joan, fins i tot fora de temporada: la sensació que el temps no passa, que tot segueix igual que sempre.

Finalitzada la modesta excursió, ens queda una darrera comesa: omplir d'aigua les marraixes que portem al maleter. Voldríem haver-ho fet a la font de l'Alforí, però un cartell nou, insòlit i exasperant, ens informava que l'aigua no era potable. La circumstància ens fa gràcia. Són incomptables les contalles sobre fonts «no potables» d'on sempre han begut masovers que, invariablement, han arribat a 90 anys. Nosaltres, però, disciplinats o cautes, omplim les marraixes a Sant Joan mateix. És una aigua dura, fresca, amb un matís terrós. Amb aquest tresor al darrere, emprenem la tornada. En passar l'Alforí observem uns nimbus compactes i petulants. Deu ser potable la seua aigua?