Alcoi és una ciutat inversemblant.


Obra:Viatge pel País Valencià (p. 221-222)
Indret:Preventori

testing image

Alcoi és una ciutat inversemblant. No resulta fàcil d'explicar com hagi pogut sorgir, sostenir-se i créixer, ací, en unes condicions gairebé absurdes, un nucli urbà i fabril de tan considerable volum. No: no resulta fàcil, como no sigui atribuint-ho a l'aguda tenacitat dels indígenes. Uns altres centres industrials de major o menor categoria existeixen al País Valencià: en tots ells, tanmateix, l'agricultura continua sent un reforç sòlid o es combina amb l'activitat de factoria; en tots ells, si més no, el camp va ser un punt de partida per al desenvolupament industrial. Només Alcoi manca de camp, i gairebé en termes absoluts; es podria creure que mai no n'ha tingut.

La població s'aixeca en la confluència dels rius Molinar i Barxell -que, units, donen lloc a un altre nom: el Serpis o riu d'Alcoi-, cama ací cama allà sobre els barrancs, i envoltada per un anell opressor de muntanyes adustes. Poc apta per al conreu era aquesta terra albina de les proximitats, i de més a més no n'hi havia molta: però els alcoians menysprearen la seva dèbil possibilitat agrària, i quan la ciutat hagué d'eixamplar-se ho va fer sense escrúpol a costes de la petita horta. Alcoi viu exclusivament de les seves manufactures. I això és el meravellós. Perquè tampoc no hi ha res en la natura d'aquest paratge que encoratgi una tal disposició econòmica. Ni Alcoi compta amb primeres matèries assequibles en la seva jurisdicció, ni el lloc posseeix uns grans recursos d'energia, ni les seves comunicacions són allò que se'n diu franques i còmodes. Tot, en la pura geografia física, condemnava la ciutat a un desenvolupament lànguid o a un estancament gris.

I el miracle es produeix. En les seves cases altes i apinyades, que cobreixen ja tot el terreny edificable, s'alberguen més de 55.000 habitants. Ací es fabrica paper de moltes menes -i paper de fumar per a mig món-, i cartó, i teixits, molts teixits, i maquinària, i olives farcides, i no sé quantes coses més. Entre elles, naturalment, les ametlles ensucrades -peladilles-: ametlles arrebossades amb una crosta dolça, blanca, cruixidora, que són un gran invent. Fa uns anys es calculava en 8.000 el número d'obrers ocupats en el ram tèxtil, 5.000 en les papereres, 2.000 en la metal·lúrgia, i quedaven per comptar les altres produccions. Les xifres, avui sens dubte augmentades, són ja significatives.