El sol s'havia amagat rere la carena...


Municipi:Sóller
Comarca:Mallorca

testing image

El sol s'havia amagat rere la carena de les Muntanyes de Tramuntana, la Serra, l'anomenaven els illencs, i una llum blava, amb un matís de groc, encara, il·luminava la nostra navegació.

Sumir era un poble que s'enfilava pes pendissos, voltat, per la banda de terra, de tarongerars, ametllerars i camps de conreu. El moll dels velers era ben buit i no hi havia cap barca al moll dels pescadors. Tampoc no hi havia gent als carrers costeruts de la vila que anàvem destriant a mesura que ens hi acostàvem. Ni gent ni animals: hi mancaven els clapits dels gossos, els miols dels gats, els renills de les eugues, els escaïnaments de l'aviram, els brams dels ases, el bruel de les vaques i el bel de les ovelles..., ni tan sols hi havia en l'ambient la piuladissa d'ocells, pròpia d'una terra tan ufana. Fins i tot les gavines que havíem topat a les envistes de l'illa i que ens havien acompanyat amb els seus xiscles, ara havien fugit.

—Poncet, amic, no m'agrada gens, aquest silenci...

—Ni a mi, Guiamon, ni a mi... Un encanteri ens ha fet arribar sans i estalvis..., però em penso que el mateix encanteri ha buidat aquest poble...

Amb una suavitat digna del millor pilot de les costes d'Adià, la força que ens empenyia o que ens arrossegava, va avorar el vaixell a l'andana del moll. Cori va donar ordre que els mariners llancessin l'àncora i baixessin la passarel·la, però ningú no gosava desembarcar.

Roger, amb un gest de decisió, la mà al mànec del coltell que duia a la faixa, va atansar-se a la passera. De dues gambades es plantà a l'andana del moll, va mirar amunt i avall, cellajunt, i ens va cridar:

—Baixeu a terra!

Quan tots els homes de bord, mariners, capità, el Misteriós Viatger, Poncet i jo vam ser al moll, se sentí un gran tro i una veu dolcíssima i llunyana que cridava:

—Adéu, Roger, noble soldat de fortuna! Jo he complert el meu tracte... Però recorda que t'has de guardar de les veus afalagadores i dels amics traïdors!... Que l'aire de l'illa de les Tres Taronges t'inspiri el Valor que necessites per recuperar l'estendard!... Adéu, Roger, adéu!

I mentre tots miràvem embadalits cap a l'entrada de la badia, d'on semblava provenir la veu profètica de la dona-peix, el Falaguer s'enfonsava a les aigües tranquil·les del port de Sumir.

Vam romandre una bona estona mirant la nau que ens havia dut a l'illa i que ara reposava damunt una catifa d'algues, com si l'esforç que havia fet l'hagués retuda per sempre més.