Allí, en el fons, en un cim immens...


Obra:L'illa de la calma (p. 465-466)
Municipi:Pollença
Comarca:Mallorca

testing image

Allí, en el fons, en un cim immens, fet per niar-hi els esparvers, es veuen unes ruïnes que són les del Castell del Rei.

Unes ruïnes i un castell, que en aquells bons temps d'En Víctor Hugo eren un plat per a fer poemes, i si podien tenir un xic d'heura pujant per la columneta, i torre de l'homenatge, i pont llevadís i barbacanes, ja era cosa d'entendriment per a totes les ànimes romàntiques.

Avui en dia, en el ram de lo clàssic, han anat un xic cap avall, i això que, con més temps passa, més arruïnades estan les ruïnes. L'heura ha baixat tant de preu, que ja els poetes no la cotitzen; els llevadissos ja no es porten; no es volen murs esquerdats; no es concep un trobaire sense ésser Mestre en Gai Saber, i si existissin sirenes, de les que cantaven en les roques, ja hi hauria una companyia per fer conserves de sirena.

I és de doldre que sigui així, perquè si no ho fos, si els castells no haguessin perdut el prestigi, en té, aquest, de romanticisme! Arcs gòtics, tot just sostenint-se i retallant-se damunt del blau; soterranis dintre la muntanya; galeries que se sospita que anaven a parar fins al mar; murs que miren l'abisme, runa, bardisses i aquestes flors de colors morats, que sols es crien en les ruïnes, i tot això a cinc-cents metres, tallats a pic damunt les ones... Sí, no hi manca el romanticisme!... Per poc que un vulgui imaginar, de guerrers, de pirates, de moros, de dames, de patges, de feudals, d'escenes d'amor i de guerra, hi ha temes per a desbocar-se i fer volar la fantasia a dos mil cops d'ala per hora.

I el silenci? I la solitud? ¿I els voltors que passen planant o s'aturen en les muralles mirant l'abisme misteriós? I els falcons que es deixen caure com una bala de pedra damunt lo desconegut, ¿que no són per a impressionar, si estigués de moda l'impressionar-se? ¿I la immensitat de pedra, que aquí ja és una apoteosi? ¿I les muralles d'espadats que van fins a Formentor? ¿I els pins que es torcen mirant a baix, que no serien prou poderosos per a desbocar el pensament, si fos de bon gust el frenar-lo?

Però tot és tan gran, és tan immens lo que es veu del Castell del Rei, que, moda o no moda, escola o no escola, arriba un moment tan intens, que, com l'ànima no pregunta quan s'ha d'entusiasmar, un es llença a l'entusiasme dient:

—No hi ha moda que hi valgui. Lo gran sempre és gran per contar-ho.

I si un sabés fer versos, els faria descabellats, i cantaria amb lira i tot, encara que el prenguessin per poeta.

La calma té mida en aquest món, i el Castell del Rei us la fa perdre.