No sé com, ni en quina ocasió, en Busqueta...


Obra:Proses bàrbares (p. 819-820)
Municipi:Riudarenes
Comarca:La Selva

testing image

No sé com, ni en quina ocasió, en Busqueta esdevingué el meu company. Era simpàtic, en Busqueta, sempre tan intrèpid, tan ponderatiu, amb aquella endiablada fantasia que s'abrandava per no res, com una gatosa seca al contacte de la petita flama d'una cerilla. A mi ell m'admirava perquè sabia matar les perdius al vol. De primer antuvi ja volgué emmenar-se'm a la seva afrau, allà on ell cometia veritables hecatombes. Això era una gran mostra de confiança, car el brau bosquerol no descobria mai a ningú els llocs sortosos per a un caçador.

Durant els dos mesos que jo estiuejava al poble, ell, cada diumenge, venia a trucar a la meva finestra, a les tres del matí. Abans ja em deixondia el glapir impacient de la canilla voluntària que en Busqueta comandava.

Partíem. No vulgueu pas saber-ho, a quins deserts ni a quines maleses. Crec que en deien el Sot d'Infern. Una hora llarga de caminar entre la negror dels suros, per corriols aixaragallats que muntaven drets, intransitables, on la planta de les espardenyes d'en Busqueta s'encastava d'una manera especialíssima, amb una graciosa elasticitat de moviments i una admirable fermesa. Les estrelles parpellejaven en la profunda blavor del cel. Les vèiem guspirejar entre els brucs i arboços més alts que nosaltres que formaven laberíntics passadissos humits i frescos, embaumats per l'efluvi misteriós de les molses i sajolides.

I barranquejàvem molt, pujàvem sense prendre alè, ens apressàvem de valent i sempre fèiem tard. En arribar a lloc, el dia naixent empolsava ja de llum grisa les verdejants faldes dels turons. En Busqueta pretenia que sempre era millor de sobtar els conills en plena fosca, quan transitaven confiadament abandonant-se a la platxèria orgíaca de les nits caldes.

I començava la batuda. Ell em deixava de parada en alguna clariana estratègica i s'estimbava sot avall amb el seu trotar centàuric, seguit de la brivalla, trinxant mates, removent fullaraca, allunyant-se entre esgarips i udols.

En traspassar un serradet o en endinsar-se en alguna pregonesa del clotaral, la remor bèl·lica s'extingia a poc a poc, insensiblement.

Llavors jo em trobava com perdut, com abandonat al mig del majestuós escalonament de serralades brunes, encrespades, verdejants com ones formidables d'una mar immòbil.

La quietud més gran, la quietud més fantàstica, m'envoltava. Era dia clar. Però tot dormia a la muntanya. El bosc no desperta mai. El bosc serva sempre una imposant sopitesa. Viu impassiblement, silenciós, adust, tràgic. No somriu al sol, i als sacseigs dels oratges respon amb un brandar d'ensonyat. ¿Com ni qui deixondirà aquelles soques grandioses plenes de molsa i d'esvorancs, aquelles penyes travades per centenars d'arrels, aquelles crestalleres dels gresers esmolades per l'aigua dels núvols?

El meu cor xic, la meva ànima xica, se sentien com estamordits, com dissolts, com contaminats per aquell son eternal.

Ningú no el sap, ningú no pot imaginar-se'l, el respecte que causen aqueixes extenses suredes inhabitades, monòtones, sense ocells, sense aigües, sense remors.

Ofeguen tot pensament lleuger. En veure per un costat l'inacabable vaivé de clotarals i serres i per l'altre la immensitat de la plana perduda en les boirades de l'horitzó, inevitablement la idea de la rodonesa de la terra i de la seva pesantor aclaparant venia a inquietar-me. I que estúpidament comprensible se'm fa això, explicat amb la irrespectuosa senzillesa pedagògica, dins l'esquifida sala d'una escola primària i enfront d'un grotesc aparell geogràfic on el sol, la lluna i el planeta s'aguanten a l'extrem d'unes tiges de llautó! Però mediteu-ho detingudament dalt d'un cim, mentre els vostres ulls s'esplaien i escodrinyen el grandiós panorama, i la vostra imaginació endevina, més enllà, en l'invisible, terres i més terres, plegant-se estotjades sota la il·lusòria concavitat del cel. Sereu meravellats, el neguit d'un misteri etern, d'una ignorància eterna, d'un formidable enigma, passarà com un núvol per l'ànima vostra. No sé per què, en la humana intel·ligència, hi han llançat aqueixes llavors de petites certeses que hi formiguegen impotents, torturant-nos en va!

Ni sé per què jo, aquells matins d'agost, mentre en Busqueta sorollava la malesa, en la pau sobirana d'aquelles soledats, esdevenia filòsof i repetia com un orat, isòcronament, cruelment: —Jo visc, jo visc; que estrany és viure! I la terra roda, roda, rodarà eternament per l'espai sense fi, sense fi...