Sí, era d'una bellesa indesxifrable...


Municipi:Blanes
Comarca:La Selva

testing image

Sí, era d'una bellesa indesxifrable, exaltada, alegre, d'una serenitat alleugeridora, mentre batia el sol damunt les platges, amb el blau intens del mar com a fons, i això en tota la llargada de la costa, que era extensíssima i abrupta. Les pinedes arribaven, espesses i tofudes, a l'aigua transparent de les cales, i hom podia escoltar l'onada acústica de les cigales barrejant-se amb la remor sorda del mar en la llunyania. Algunes villae es remarcaven construïdes sobre caps solitaris o en pujols o en comes que ondulaven seguint el rompent de les ones. Aquestes villae, prop de la romana Blanes (o «Blanda», com constava oficialment, àdhuc per als gots), eren blanquíssimes, repintades una i altra vegada amb calç, i moltes d'elles tenien al pati un mosaic antic, de l'art del qual s'havia perdut ara la mena. Tot això Kosmas ho contemplava entre les roques d'una allunyada caleta solitària, ajagut a la sorra, mentre una vela llatina es retallava contra l'horitzó.

De sobte, es produí quelcom de prodigiós. Kosmas veié venir per la platja un grup de donzelles i d'escla­ves núbils que duien un alt pal·li, vistosament decorat amb els més vius colors. Caminaven lentament, seguint el rastre d'escuma de l'aigua, jugant amb gracioses i petites pilotes de drap escarlata, dansant i tocant amb llargues flautes de canya i amb címbals ressonants unes melodies senzilles i arcaiques. Una esclava negra duia el compàs fent percudir uns enormes cròtals de Gades, la de les afamades ballarines. Eren uns moviments que hom veia efectuar com a través d'una recordada memòria, com un eco que es perd a poc a poc, i dolcíssim.

El cor de Kosmas palpitava. Sota el pal·li, una se­rena beutat caminava harmoniosament, avançant al llarg de la sorra de la platja entre els crits i la joia de les companyes i de les petites serventes. Era Egèria. La pressentida Egèria, la mai no vista, l'entrellaçada amb el perfum dels dies i les nits, i les roses d'abril. Egèria, com la cítara d'Orient misteriós, quan es pon el sol i les làmpades brillen solitàries a la matinada. Era la dama convertida en estàtua de perfecció, sota les arenes del desert, mes enllà de les lectures dels Pares de l'Església. O com l'ocell en la branca, o com el peix en la mar, o com l'infant que dorm en els coixins dels somnis.

Egèria es despullà per banyar-se. Nua i casta, es llençava a la mar i el seu cos es mesurava orsianament, en un equilibri que sols, catorze segles després, seria definit, per la saviesa noucentista, com «la Ben Plantada», la xifra i la suma d'una raça i d'un poble.