La visita a l'Horta, per a ser assenyada...


Municipi:Alboraia

testing image

La visita a l'Horta, per a ser assenyada i comprensiva, ha de fer-se a peu. El turista pot començar-la des de qualsevol dels últims carrers de la ciutat. València a penes té suburbis depriments. Els cultius arriben a la vora de l'asfalt urbà, envolten els blocs de cases barates de la seva perifèria, juguen a fet amb el contorn edificat. S'hi percep de seguida la pugna entre l'impuls expansiu de l'urbs i la resistència del camp a deixar-se envair per les construccions. La terra és cara i necessària: el pa de cada dia. Tanmateix, la ciutat avança -més de 15 quilòmetres quadrats ocupa ja- a expenses de l'espai fèrtil. I el mateix s'esdevé en la majoria dels pobles que la circumden, alguns dels quals han quintuplicat el seu veïnat en el que va de segle. Tot al llarg d'un bon tret, les carreteres principals que surten de València són veritables carrers, amb cases a un costat i a l'altre. [...]

Comparar l'Horta de València a un jardí és un lloc comú tan gastat, que fa vergonya de reiterar-lo una vegada més. En la nostra passejada, aquesta comparació se'ns imposa gairebé com una evidència. En justícia, el «València, jardí de flors» de la cançoneta idiota es redimeix -fins al punt en que pot redimir-se- en aquesta vessana instituïda per al lucre i sense la més mínima vel·leïtat de luxe. La polidesa i la diligència amb que l'hortolà arregla la seva heretat, la varietat dels esplets, el puntejat policrom dels pètals i dels fruits, confereixen al camp utilitari una aparença gaia, de recreació visual. Unes palmeres, ací i allà, i la fila frondosa que protegeix una senda o un canalet, empenten el verd cap amunt, contra el blau sereníssim del cel. L'Horta, de més a més, està esquitxada de casetes, barraques i alqueries, i la calç de les parets, violenta, afegeix una altra pinzellada al paisatge.