Jo sempre he festejar l'11 de Setembre.


Obra:Espill d'insolències (p. 20-22)
Municipi:Meliana

testing image

11-IX-92

 

Jo sempre he festejar l'11 de Setembre. Fins i tot abans d'assabentar-me que era la Diada Nacional de Catalunya. Des de llavors, per descomptat, amb més fervor. I amb més humor, també.

L'11 de setembre comencen les festes majors de Meliana, el meu poble. S'ha de celebrar ben celebrat, per tant. Les festes majors són l'ocasió per a fer tot allò important que no fas durant l'any: passejar pels carrers cèntrics ben mudat, visitar amics i parents que tens abandonats, menjar cocotets d'ametla, rotllets encarats, coques escudellades i cristines i no sé quantes coses més d'aquelles que t'alegren l'instant i la vida real i concreta. Les persones grans aprofiten també per a pintar la casa -fonamentalment la frontera-, per a polimentar alguns mobles vells, per a estrenar alguna peça de roba més aviat cara, etcètera.

Si férem una enquesta, hi hauria una proporció ínfima de melianers que saben en honor de quin sant patró se celebren. Però, això tant fa: són les festes patronals. Amb unes processons que, si durant els primers anys de la democràcia monàrquica van minvar en participants, darrerament han tornat a augmentar en llargària i en assistència. La processó és, d'altra banda, l'espectacle més vist de les festes. I no solament per melianers. Les nostres són processons de molta anomenada a la rodalia. S'hi acosta gent de Foios, d'Almàssera, de Vinalesa, de Bonrepòs i fins i tot del Grau de València. Fins no fa gaire era tradició que, precisament, els grauers portaren les andes del Crist, per no sé quin miracle que conten els més tradicionalistes.

Si he de ser sincer amb mi mateix, m'agrada amb deliri eixir a veure la processó -o millor: l'ambient que s'hi crea al voltant-. Els dolçainers l'obrin amb aquelles peces tan precioses que ha recuperat Xiqui, el mestre major. La música de banda, tan harmònica, acompanya la Mare de Déu dels Desemparats i el Santíssim Crist de la Misericòrdia. I si hi ha sort, ara un pas, ara un altre, encara hi pots trobar alguna penitent descalça, normalment forastera, que posa el punt tercermundista de la desfilada. L'exhibicionisme eclesiàstic dels oficiants, sempre tan abillats, tan a punt d'entrar en èxtasi, és una delícia kitsch -coenta, en diem en valencià de l'Horta- que no em perdria per res del món. No es pot demanar més.

Si bé ho mirem, tot plegat conforma un retaule corcat i antic. Però, posat a dir tota la veritat, confesse que és també -no puc amagar-ho- el retorn a la infància llunyana, a la història plàcidament viscuda a la casa dels meus pares, republicans de nissaga i venedors de ciris per a una processó a la qual no han assistit mai.

Com que ma casa -la casa dels meus pares, vull dir- té volta de processó, allí ens solem reunir, cada any tots els parents. És un moment bonic, perquè és l'hora de passar revista als nostres amics, coneguts i saludats. Però també una mica trist, perquè sempre t'enyores d'algú que ha faltat en el curs de l'any: la iaia Maria, la iaia Carme, el tio Antonio el del maquis, el tio Paco, el tio Miguel, la tia Júlia, la tia Doloretes. Té la satisfacció compensatòria que els menuts cada dia són més grans. És una estampa de la renovació ecològica de la família que el Nostre Senyor i la Mare de Déu vulguen que siga per molts anys, de processó en processó.