Aquella mateixa tarda mossèn Dalmau...


Obra:Una dona d'aigua (p. 320-322)
Municipi:Banyoles

testing image

Aquella mateixa tarda mossèn Dalmau havia anat a obrir la porta de l'església de Sant Esteve. Es va estrènyer la sotana embotonada, constatant que la capota no li servia de res perquè dins la nau hi feia una humitat de Maria santíssima. Va deixar passar el batlle primer, sense poder evitar una comparació calumniosa que es va guardar per a ell. A més de ser un liberal que anava poc a missa, l'alcalde tenia aire d'intel·lectual. Li va resseguir el coll prim amb un cop d'ull, pensant si alguna vegada devia haver parlat malament del rei i del sant pare, i es va estremir imaginant que potser era més de la corda dels qui cantaven la lletra mossegaire dels goigs republicans a l'ateneu i ho dissimulava prou bé. Però calia fer el paperot i estar bé amb l'autoritat, fos del color que fos, perquè ningú qüestionés l'existència de la Casa Missió.

El més habitual era que l'alcalde preferís l'església de Santa Maria dels Turers, que representava el poder municipal; no en va durant segles hi havia hagut renyines entre cairuts i rodons, uns partidaris del monestir i els altres de la parròquia.

—L'arqueta ha quedat molt bé.

Va dir una obvietat per trencar el silenci incòmode, sense insistir en el fet que el bisbat hagués pagat la restauració.

—Ja hi compto. —L'alcalde es va posar una mà a la trinxa del pantaló.

Havien travessat la nau, en direcció a la capella on guardaven l'urna de sant Martirià. L'interior de l'església es veia desmaiat, tot i els esforços dels pares missioners per retornar-li l'aire de dignitat que havia tingut en temps dels monjos benedictins; els altars havien quedat despullats d'imatges i només hi cremaven uns quants ciris tremolencs.

Mossèn Dalmau va caminar fins a l'última reixa de ferro forjat, va introduir la clau al pany i la va fer girar un parell de cops.

—Aquí la tenim —fent un gest cerimonial convenientment mesurat.

La porta de la reixa es va obrir completament deixant veure amb claredat l'arca del segle XV, en forma de temple gòtic perfectament figurat, amb escultures de plata sobredaurada i la cobertura coronada de cresteria, al centre de la qual s'elevava una torre airosa.

El batlle Dalmau va emmudir uns segons.

—No em pensava que hagués quedat tan bé, realment és una joia... Un emblema de la nostra ciutat.

Mossén Dalmau va somriure afalagat; si l'alcalde no tenia gaire devoció, almenys demostrava bon criteri. Només li faltava dir que som gent d'ordre, respectem la institució de l'Església i no som partidaris dels canvis que no podem controlar perquè esquerden els valors fonamentals.

—No l'afecta, la humitat?

El batlle semblava dubtar de tot.

—La fusta és de xiprer, la més forta, i l'han reenvernissada.

Van intercanviar poques paraules més, i el jove capellà es va referir a la processó.

—Mossèn Pere ja us deu haver comunicat que aquest any ampliarem el recorregut.

—Doncs no, no ho sabíem.

Mossèn Dalmau es va ruboritzar. Tant de bo no hagués dit res, hauria valgut més que s'hagués mossegat la llengua, que és instrument del dimoni traïdor.

Però l'alcalde no va semblar que hi donés cap importància.

—Podeu comptar amb una dotació de mossos municipals que escortaran la comitiva.

Uns minuts després, el jove capellà va tancar la reixa, procurant quedar-se la clau a la butxaca pensant que, més tard, l'amagaria a la sagristia. En sortir, va refregar sense voler la sotana als penons dels pabordes del sant patró, que estaven estintolats en un angle de paret.

Els dos homes havien abandonat el claustre en silenci, conscients que, tal vegada, acabarien discutint sobre principis religiosos i morals que podien resultar massa espinosos.