Qui ho havia de dir...


Obra:El teixit de la memòria (p. 1178)
Municipi:Banyoles

testing image

Qui ho havia de dir... L'edifici — tan gòtic com vulgueu— que avui acull les més originals mostres d'art i de la cultura d'avantguarda, el casal que ara, ací i a fora, és conegut per la «Llotja del Tint», llavors no era més que una vulgar adoberia.

També ho era el vell edifici situat en el lloc que avui ocupa la casa de pisos que hi ha davant mateix del Tint, al carrer de Sant Pere. Els blanquers de l'època curtien, quasi exclusivament, amb ingredients naturals, com la ruscla i l'alum. La ruscla és escorça d'alzina esmicolada, que, en estat verge, desprèn una fortor acre, bosquetana. L'alum —que, per les substàncies enzimàtiques que conté, és un eficaç agent de curtició— per si mateix, ja és repugnant. Recorro al diccionari per a definir el fastigós element: «ALUM. 2.a Excrement de ca, emprat en la indústria de pellaires per adobar la sola».

Ruscla, pells i alum deixats, en maceració, a les tines obertes, produeixen una fetor sui generis, que no es pot confondre amb cap perfum francès. Les classes del Col·legi dels «Hermanos» sovint s'embaumaven d'alenades de blanqueria. Per a nosaltres gairebé eren tan familiars com l'olor de la tinta o la pols del guix. (La pol·lució —en el senrit ambiental de la paraula— encara no preocupava ningú.)

Deixeu-me recordar, de passada, un obscur personatge que proveïa habitualment d'alum els pellaires. Era una dona alta i ferrenya que de bon matí —abans que les mestresses feineres escombressin el seu respectiu tros—  recorria carrers i places, amb un gros cistell al braç i uns molls a la mà. Li deien la Bel. Recollia delicadament les restes cilíndriques que deixaven els gossos vagabunds, a la via pública. De vegades, la vèiem immòbil, pacient, esperant una peça segura, en avançada fase d'elaboració. Els vailets trapelles etzibaven un roc al gos productor i la pobra Bel quedava desolada.