testing image

On és el mar, pare?

Ell semblava sorprès.

—Ah, el mar? Ja te l'ensenyaré. Vine.

De moment, hom atalaiava una gran extensió de cel. També vèiem moltes muntanyes. El pare les anomenava: el Far, Rocacorba, la Mare de Déu del Mont, el Montseny, mig encalitjat, i la gran carena del Pirineu amb el Canigó darrera. Al capdavall de tot, si abaixava l'esguard devers la direcció que el pare m'assenyalava, entre la terra i l'horitzó, s'hi dibuixava una taca blavissa.

—Allò és el mar, sargantaneta.

Quina desil·lusió! El mar, que la Carolina m'havia descrit amb minuciosa exaltació, no s'assemblava de res a aquella llenca blavosa, immòbil, silenciosa, mirotejant entre pujols, al lluny.

—Allò és el mar?

—Sí, sargantaneta, allò és la Mediterrània.

—Quan hi anirem, pare?

—A l'estiu. T'ho prometo.

Però havia arribat i havia passat l'estiu i al mar no ens hi vam acostar. Ja ningú no en parlava.

La mare ens va explicar que per a fer viatges calia molta moneda i a casa, la poca que hi havia, la necessitàvem per a altres menesters més urgents.