Passejada pel Ribalta, a mitjan vesprada...


Comarca:Plana Alta

testing image

Passejada pel Ribalta, a mitjan vesprada, aprofitant la bondat climàtica. Molt poca gent pels senders interiors del parc, entre els gran arbres. Magrebins, sobretot, i els coloms senyorejant-ho tot. Els sorolls dels coloms -el parrupeig i aquest efecte com de ranera- són tan desagradables com la seua estúpida presència o les seues imprevistes defecacions. Aquestes queden suspeses surant en una mena de líquid amniòtic perfectament desagradable.   La millor  part  de La plaça del diamant, decididament, és aquella en que Natàlia agafa un odi visceral i irreprimible als coloms. Aquesta força de veritat nua es perd després, amb el tòpic simbolisme del final.

A l'estany dels ànecs, la sorpresa: com estan remodelant tot el parc, l'estany està parcialment sense aigua. I els ànecs han desaparegut -com aquells de Central Park Sud que tant preocupa en Holden Caulfield en The catcher in the rye. L'atzar de la circumstància em porta a pensar en aquest estrany llibre -que encara ara ha d'editar-se en tot el món, per imperatiu del seu autor, sense cap nota de solapa, ni resum de contraportada ni biografia o dades autorials. I no està malament: al capdavall, la majoria de les novel·les d'avui duen escrit IDIOTA en acolorides lletres de relleu. I es refereixen als seus lectors. [...]

Ara que han buidat l'estany dels ànecs, al parc Ribalta, s'hi han vist alguns badocs a la paret, les irregularitats del terra, els defectes constructius de les casetes interiors. Amb els defectes d'atrezzo, la funció dels ànecs ja no pot semblar la mateixa. I tanmateix sempre ens quedarà l'esperança -algun dia- de l'arribada dels cignes.