Prenc un café a la plaça de la Pescateria...


Comarca:Plana Alta

testing image

14-I-02, DILLUNS

 

Prenc un café a la plaça de la Pescateria, a Castelló. Com són les onze del matí, el sol rega les taules de les cafeteries a l'aire lliure i és agradable fer-hi una pausa en un matí de quefers ciutadans. Al moment, se m'acosta un home que transporta un estrany maletí. Resulta ser un enllustrador de sabates i m'ofereix ipso facto els seus serveis. L'insòlit de la proposta em subjuga. No recordava haver vist per aquestes contrades un d'aquests oficiants arran de sòl. Es diu Rafael, hi ha un matís quítxua en les seues galtes ratades -però és extremeny- i quan comença a queixar-se mentre fa servir amb rigor un gran raspall negre ho comprenc tot. Efectivament, Castelló no és molt bona plaça per a aquesta professió un poc anacrònica. Diu que porta voltant des de quarts de nou i jo sóc el seu primer client. La pregunta seria per què la gent ja no s'enllustra les sabates. Segons Rafael, perquè aquesta és una capital de província avara i mediocre. Les seues paraules són més explícitament escatològiques, però com a indici va bé la frase anterior. Em pregunta d'on soc i després vol saber si a Borriana tindria millor sort.

-¿Hay casino, cafeterías? Quizá la gente es más señorita.

No sé què dir-li, perquè els tòpics són mal ungüent per a les nafres laborals. Interrompem un moment la nostra incipient conversa. Admire en silenci el seu treball. La seua anacronia pura i fosca em commou. L'excepcionalitat de tot plegat -el petit luxe de deixar-se enllustrar les sabates en la taula d'un café un dia laborable en una capital de província- ha creat la consciència d'aquest moment màgic. Açò podria ser Cuba, als anys cinquanta, un poc abans de Fidel, i jo anar calçat amb unes sabates de gàngster compassiu, que llegeix el periòdic mentre fa temps per a anar a prendre un daiquiri. I tanmateix...