Havia de doblar la Punta de Tramuntana...


Obra:Les veus i la boira (p. 284-285)
Comarca:Plana Alta

testing image

Havia de doblar la Punta de Tramuntana, sobre la qual, coronant-la, s'alça la torre del far on ja no vivia ningú, des de feia uns mesos. Havien automatitzat lo mecanisme de la llanterna i los faroners ja no s'hi acostaven sinó de tant en tant, per controlar que tot seguia en ordre. No sé si va ser perquè estava deshabitat o perquè la por em feia bullir la panxa i lo cap, o fins i tot per la pluja que la difuminava, però aquella construcció que m'era tan familiar em va semblar un fantasma. Mirava amb atenció los tallats, que en aquella part, la més alta, cauen a plom sobre l'aigua, em fixava en les finestres, en lo llom, en les roques, jo què sé, mirava i mirava per si descobria alguna presència, un guaita que vigilés, algun senyal que m'orientés enmig de la confusió on m'havia abocat aquella confidència, però res, ni tan sols cap ocell, semblava moure's. Però jo no em fiava. Quan ja anava a entrar en la bocana, vaig reduir la marxa. Agafat ben fort al timó, amb los ulls provant de foradar l'espessor de l'aigua, vaig anar doblant l'extrem nord de l'illa. Lentament, molt lentament. Però ben alerta. La badia s'anava obrint a poc a poc, davant dels meus ulls. Ja veus com són les coses: aquell cau que tants cops ens havia oferit recer ara em semblava la gola d'una balena que estigués a punt d'empassar-se'm. Enfront, les siluetes negres del Mascarat i la Senyoreta, que tant de goig em feia sempre contemplar, ara se m'afiguraven dues amenaces. Per a què negar-t'ho, Mateu? Tenia temor. Molta temor. I la temor et fa vore coses que no hi són. Això no trau que les illes poden ser lo lloc més acollidor del món, en certes condicions, però també un infern, no te n'oblides.

A mesura que la barca avançava, vaig anar adonant-me que la badia interior estava deserta. No era estrany, des que havien deixat de viure-hi los faroners. Però jo pensava que hi devia haver algú esperant-me. I, de veritat, no sé si ho temia o ho desitjava. O les dues coses. Algú que em pogués indicar la raó d'aquell viatge. Algú que m'expliqués quin era lo perill que, segons lo meu confident, amenaçava Cristina.