Passava de les tres quan vaig topar...


Obra:Les veus i la boira (p. 34-36)
Comarca:Plana Alta

testing image

Passava de les tres quan vaig topar amb les anotacions d'una entrevista que havíem fet a un vigilant del Parc Natural de les illes Columbretes per a la revista de la facultat. Es deia Javier Martínez. Era guarda de l'arxipèlag, tot i que aspirava a guanyar-se la vida com a pintor. L'havíem anar a veure un grup d'estudiants. Vam fer unes cerveses i ens va parlar de la vesprada que es va llançar a la mar entre un estol de dofins, de les nits diàfanes a l'illa Grossa, la major de les Columbretes, dels xiscles de les gavines a la llum del capvespre i d'algunes històries de pescadors. Enmig, va citar Delibes, i ens va contar l'episodi que narrava en una de les novel·les que havia escrit. [...]

-Què fas encara despert? -va sorprendre'm la veu de la mare. M'interrogava des de la porta, amb els ulls amarats de son.

-Ja acabe, mamà. Necessitava comprovar uns detalls per al reportatge que m'han encomanat. És sobre les Columbretes, saps? El gest se li va contraure i va restar un instant en silenci, com si la darrera frase que havia escoltat li costara de pair. Però jo no vaig saber llegir què s'amagava darrere d'aquella reacció preocupada. Sabia que no li feien gràcia, aquelles illes, un arxipèlag menut, molt menut, relacionat amb històries de pirates i de contrabandistes. L'illa principal, l'única habitada, era un antic volcà ja extingit, sobre la carena del cràter del qual s'alçava un far i unes casetes menudes on s'allotjaven els guardes que ara vigilaven la zona. Vaig viatjar-hi amb Javier Martínez i els companys de facultat. I vaig tornar-ne enamorat d'aqueles rocalles negres, d'aquell paisatge auster dominat pel silenci, la mar i les gavines.