Cada racó, cada casa, de la Vila Nova amaga un secret.


Municipi:Gandia
Comarca:Safor

testing image

Cada racó, cada casa, de la Vila Nova amaga un secret. A l'actual número 26 del carrer s'alça una casa notable, pintada ara de verd, amb els seus balcons amb baranes vistoses de ferro blanc, en els baixos de la qual es troba el restaurant Visconti, un gastrobar que omple de vida l'edifici. Pels gandians que hi vam nàixer als anys seixanta, és la nostra casa natal. Perquè ací es trobava la clínica Fuster, molt activa en aquells anys del baby boom demogràfic. Ens hem fet grans i quan hi passem encara per davant no podem evitar recordar el punt concret on veiérem la llum primera. El lloc on vam nàixer és la referència que ens acompanya al llarg de la vida. [...]

La història va començar l'any 1942 en què, a la casa contigua, la del número 32, s'instal·là el col·legi de les Escolàpies, per impartir els nivells de primària i de batxillerat, amb unes 112 alumnes. L'any següent es llogà la casa del número 30, per poder ubicar els més de 150 alumnes de primària i els dos cursos de batxillerat.

L'escriptora Maria Àngels Moreno formà part de la primera promoció i acaba el batxillerat en aquesta mateixa seu. Ella recorda una casa preciosa, amb un pou de marbre en el pati i un corral amb porcs i gallines. Per la seua banda, l'escriptor Josep Piera, al seu llibre de memòries Puta postguerra (2009), esmenta els seus anys d'alumne en l'escola. En concret, recorda el trajecte diari que feia des de Beniopa, amb un grup d'alumnes, travessant el pont, la via del tren, el trinquet i un grandiós magatzem de taronges fins arribar a una escola on les mestres eren monges que parlaven castellà  i on els xiquets anaven amb davantal i les xiquetes d'uniforme. Del col·legi en recorda el patí "d'una casa burgesa, amb una part enrajolada i una de coberta" i el jardí "amb una araucària gegantina i molts cossiols".

Quan les Escolàpies es traslladaren al carrer Sant Rafael el curs 1955-56, la casa va acollir la clínica de ginecologia i el paritori del metge Francisco Fuster anomenada "La Esperanza". Fuster, a l'igual que el seu col·lega Carmelo Paris, combinava la feina en la clínica amb el treball al vell hospital Sant Francesc de Borja, en un moment en què la natalitat experimentava una eclosió formidable. La clínica disposava de 8 o 10 habitacions per a les pacients. Unes donaven al carrer principal i unes altres al pati interior. En ocasions, la vida del carrer entrava a dins i dialogava amb el miracle de la vida que es produïa en el seu interior. Precisament, ma mare em recorda sempre que vaig nàixer ací un dia de Divendres Sant quan la processó hi desfilava. La meua primera música, en entrar al món, va associada, sense haver-la triada, a la música sacra i als tambors i cornetes de la passió.

Francisco Fuster va morir jove, en una nit de vetla en el despatx de la clínica, després de prendre's una pastilla per al cor. Maripaz, la seua dona, havia mort prematurament  també, dormint amb la seua filla Elena, de nou anys, mentre el seu marit treballava a la clínica. Mort el metge que assistia a la vida, la clínica tancà i les maternitats de Gandia quedaren circumscrites a la d'Antonio Martínez, el Rascló, i la futura clínica d'Antonio Pellicer.

En els anys setanta un grup d'empresaris llogà novament la casa per muntar un restaurant-pub anomenat Visconti. I, sí, la casa burgesa podia evocar els ambients de les pel·lícules d'El gatopardo (1963) o de Mort a Venècia (1971) de Lucchino Visconti. Però al seu interior la pel·lícula tenia com a protagonistes les cambreres en topless que servien copes a uns clients delerosos de llibertat, en una activitat inèdita fins aleshores, fruit del moment de canvi i de transició. El local finalment esdevingué un pub, fins que tancà les seues portes a primers de 1982.

Després de quasi trenta anys d'abandonament, a finals de 2011,  la casa obrí novament les seues portes com a restaurant, en un primer moment anomenat Royal 26, fins a recuperar, a hores d'ara, el seu vell nom de Visconti. La restauració de l'establiment n'ha preservat la façana, les finestres, els forjats de fusta en el sostre amb pintures florals, el pati interior i l'escala de marbre. "Un lloc acollidor" diuen els clients.