testing image

Als primers anys setanta, tots els alumnes de l'Escola Pia érem fills de valencianoparlants. Però només els qui venien dels pobles de la Safor parlaven valencià entre ells. Fou un mestre, el pare Vicent Faus, qui ens va fer caure a tots del cavall. Recorde el dia transcendental en què tot va canviar. Després d'una de les seues classes, amb uns deu anys, vaig tornar a casa i vaig dir amb convicció que jo parlaria sempre valencià també a casa, amb els pares, els avis i els germans. Si gire els ulls enrere, puc afirmar que ha estat la persona que més m'ha marcat en aquells anys en què eixíem de la infantesa. I, si ara parle conscientment i escric en valencià és, d'alguna manera, per aquella llavor sembrada pel aquell escolapi barbut. I, com jo, altres companys de generació en reberen el seu mestratge i influència decisius.

Ensenyar valencià en aquells últims anys de la dictadura era, per als pares i els monyicots que encara érem, tota una novetat. La llengua es feia present als butlletins de notes amb una enigmàtica expressió: "llengua vernacla". Per què, aleshores, la llengua no tenia nom? Per què els nostres pares tampoc no l'havien estudiat mai? Tot eren ombres en aquella cova platònica que habitàvem. Ensenyar valencià era una novetat. I això ho percebíem en la manca d'uns llibres de text, semblants al de la resta d'assignatures, acreditades per una llarga tradició escolar. [...]

 

Un dia va reclamar voluntaris entre els alumnes de l'últim curs per col·laborar en una mena d'"Operación Rescate", aquell programa televisiu de recuperació arqueològica que ens agradava tant. Ens va dir que havíem de reconstruir les restes dels taulellets ceràmics del segle XVIII, fets miquetes, recuperats de l'ermita de Santa Anna, que ell havia disposat en una aula buida. Mitja dotzena d'alumnes arribàvem durant les hores del pati, amb l'esmorzar en una mà i en l'altra un fragment que havíem d'encaixar en algun dels múltiples trossos perduts. El resultat d'aquella restauració perdura i es pot veure si pugem a l'ermita.

La introducció del valencià en la litúrgia fou una altra de les seues revolucions. Perquè la població devota havia estat acostumada a escoltar les "divines paraules" només en castellà o en llatí. Assistir a la missa dominical de les onze equivalia a ser davant d'un model formal i públic de valencià oral que difícilment podríem trobar a la ciutat en cap altre lloc. [...]

 

Puc afirmar que Vicent Faus va ser, com a mestre, el meu agent provocador, tot i que mai no he conegut ben bé la persona. Era un savi, que dedicava moltes hores a l'estudi, però sobretot era un home d'acció. Recorde que els majorots de l'escola l'anomenaven "sapo" i, amb aquest nom de guerra, em ve sempre a la ment una pintada escrita en una paret a la vora de la plaça de les Escoles Pies. Qui era realment aquest home geniüt i obstinat? Quina força l'empenyia a mamprendre empreses tan decisives i perdurables? En aquella Gandia en blanc i negre, on vagarejàvem sens rumb, com imbuïts per l'esperit de Paco Maria, en aquella Gandia que tenia la música de la pilota de vaqueta rebotant per les parets del trinquet, en aquella Gandia rica i derrotada, resplendent i grisa com un ermitori abandonat que esperava ser alçat, la tasca del pare Faus era la d'un heroi quasi mitològic. [...]

 

El diumenge que el van atropellar jo havia anat a la Mostra de Vins i Aliments que s'organitzava al llit del riu Túria. Mentre buscava aparcament, vaig passar per la cantonada dels carrers Arts Gràfiques i Doctor Moliner on, unes hores abans, un vehicle tot terreny, conduït per un jove de vint-i-un anys, li havia segat la vida. S'havia alçat d'hora per practicar la caritat, abans de dir la missa dominical de les nou en valencià. Aquell diumenge d'abril del 2010, el valencià no s'escoltà a la parròquia de Sant Pasqual Bailón. [...]

Quan ara mire per la finestra de la finca de Ferro, evoque aquells dies que fugaçment podia imaginar el pas actiu del pare Faus, les seues hores d'estudi a la cambra. Quan ara puge a santa Anna, cada any, a la nit de Nadal, busque en el cant de la Sibil·la, en aquella jove sacerdotessa que canta a l'altar, una profecia que faça unir l'origen i la fi. Toque els taulells ceràmics de les parets. Busque amb la mirada la botija que el, també enyorat, germà Federico tenia sempre a punt amb aigua fresca. Contemple la meua ciutat, el castell de Bairén, la marjal, amb la mar al fons. Contemple la història. És aleshores que recorde els mestres que m'han fet ser com ara sóc. Com aquell visionari home d'acció, aquell benicoletà universal, fill adoptiu de Gandia, que va fer de Santa Anna un far contra la boira, que va educar en l'estima i coneixement de la llengua moltes generacions de gandians i que ara és a la memòria de tants ciutadans. Jo li reconec la llavor que ha determinat la meua dedicació d'ensenyant, com una mena de llaurador etern.