Retorn a la Vila Nova


Municipi:Gandia
Comarca:Safor

testing image

Retorn a la Vila Nova

 

¡Oh, ciutat que em veieres nàixer un dolgut divendres sant de mil nou-cents seixanta-quatre a la Vila Nova quan la processó hi desfilava! Bocaccio, Petrarca, Dante, March, jo us evoque, presoners d'amor en Setmana de Passió. En els vostres versos la sang del goig i el dol, l'estigma.  Amb pas distant, hi he tornat. Com boira de marjal, he tornat al passeig de les Germanies en una vesprada de diumenge, com quan de menut li tenia por al demà i els dies eren llargs perquè cap esperança no hi era. Senyal de la memòria, presència constant. Urgència d'indicis... Trinquet d'"El Zurdo", palau dels Borja, campanar de la Seu, convent de santa Clara, codonyats de l'essència. I, per tot, sentors d'Ausiàs, aire de Tirant, molt per damunt  l'homenatge oficial, la commemoració. Des del Torreó del Pi, seguint les Escoles Pies, el carrer Major, per la placeta del Segó, solitari i impassible, em passege al ras. Eterns coloms del blanc del pensament. Jocs, incertesa encara. Afables dones endolades esmolant les lloses del temple. També llauradors ciutadans, prohoms encorbatats, refinades parelles, eterns puericultors. Amunt i avall, gentada. Remolí sorollós. Els colors de la llengua. Una conversa infinita. Em reconec. Castell de Bairén. Ermita de Santa Anna. L'Alqueria del Duc. El Serpis i el Vernissa. Ador. L'Alqueria de la Comtessa. Safor, només albirada des de l'altura. Remors antigues com séquies remoroses entre molins i trapitjos. Riu-raus blanquíssims. Fondària de veus. Brollen ales dels racons. Aparadors de joguines. Precisament avui quan més mut em trobe, quan sóc a punt de restar, com una gàrgola de la Seu, amputat de veu per sempre, la paraula m'envolta. Cridòria. Pares distrets. Només un so perdut. Figura de mans negres que escalfa la mancança: no és al cantó el venedor de castanyes de la infantesa. Avançat l'embaràs, hi ha dones que s'hi passegen per l'avinguda d'Alacant.  ¡Oh vell Ausiàs reporta'm el record del que els teus ulls han vist, ací, encerclat de muntanyes entre els horts i la mar, tocant del teu alberg, prop d'on ara campen pastissers oficials, escrivans d'ofici, collidors en diumenge, maldestres pixavins com jo, però sense el neguit que em forada quan no hi soc, el dolor de ser-hi, el record impossible dels avis, la permanent llunyania dels pares, ja distants els germans, la terra perduda, mai absent! Com barranc a l'estiu et veig arrupida la pell. "La velledat, en valencians mal prova". Gandia se'm trasmuda. Els ulls ja no són els de l'infant.