Va allargar artificialment el camí cap a l'Alegria...


Obra:La ciutat del fum (p. 67)
Indret:Font Vella
Municipi:Terrassa

testing image

Va allargar artificialment el camí cap a l'Alegria. Era molt d'hora. L'actuació començava a quarts d'onze. Calia ser-hi tres quarts abans, potser. Va decidir anar per la Font Vella, pel carrer del Teatre, i tornar per la Rasa. Era, en part, un itinerari infantil. Quan era petit, feien la fira al Passeig. Potser ara també. El pare, l'Artur Colomines, l'hi duia agafat de la mà, amb guants de llana, feia molt fred a la fira d'hivern. S'aturaven a la pastisseria, a comprar unes ulleres, un panet de viena, un llonguet amb una presa de xocolata. Pujaven la Font Vella que segur que feia molta més pujada, semblava que les llambordes haguessin de patinar, de tan brillants i de tan fredes. Ara la Font Vella semblava més curta, més plana, els aparadors més arran de terra, les cases senyorials encara més senyorials. Hi pujava tot sol. ¿Hi havia pujat mai, tot sol? De segur. Però tancava els ulls i no se'n recordava. Tancava els ulls i es recordava de la mà del pare, de la veu del pare, xiuxiuejant una cançó, fins i tot de la cançó. Llum de la meva vida... Era curiós. De vegades, passava molt temps sense recordar-se'n, del pare. De vegades el somiava, això sí. Sortia en un somni, però ben tranquil, normalíssim, sense res estrany, com si fos viu, però sabent que era mort. Es deien quatre coses, com si res, i ell es despertava amb un gust estrany al pap. I ara, de sobte, la Font Vella era el carrer del pare. No era el carrer del Social ni el d'aquell tanc que van voler fer davant de la Cuina Moderna i que mai no es va poder moure de tant que pesava el blindatge. Era el camí de la fira i el carrer del pare.