El Drac


Obra:El teixit de la memòria (p. 1230-1231)
Indret:La Draga
Municipi:Banyoles

testing image

El Drac

 

— Que si era gros? Sempre s'exagera, però per xarbotar

l'Estany amb la cua, havia de ser una bella bestiassa...

— Però, llavors...

— Llavors, com ara... qui s'hi enfronta amb una fera

semblant? Perquè de feréstec i golafre n'era tant, que pobre del

que arreplegava...

— Voleu dir que...

— ...que se'l menjava, és ben clar. Tots els dracs ho han

fet sempre. I el nostre —per dir-ho així— no quedava pas

enrere. Va fer veritables estralls: vailets, donzelles, homesferrenys... Prou estragada que estava la contrada, entre uns i

altres...

— I això, quan era?

— Tu diràs, quan Carlemany ens va treure els àrabs i

ens va deixar la seva gent...

— Voleu dir...

— Si fins es diu que el mateix Emperador va voler

batre-s'hi i —com tants altres cavallers— va recular malparat.

— Mentrestant...

— El Drac empudegava l'aigua, delmava la població i

destrossava camps i vinyes. Les vores de l'Estany presentaven

un paisatge profanat...

— I va durar temps, tot això?

— Força. De fet, fins que un monjo del Monestir, un

sant baró que es deia Mer, implorant el Senyor va acostar-se al

«Clot de la Draga», que es allà on tenia el cau l'animalàs.

— Be sé prou on és...

— Veus, home... Doncs, sense altra arma que l'estola, el

sant frare va fer front a la bèstia malastruga. I allà on no havien

pogut dards ni llances, va triomfar la humil presència del

servent de Déu.

— El va matar amb l'estola?

— No diguis bajanades... Mansoi com un anyell, el Drac

va seguir el bon fill de sant Benet fins a la «plaça vella», que

llavors devia ser ben nova encara...

— Quin avalot...

—Tu diràs... La campana tocant a sometent... Pagesos,

«propis del monestir», monjos, llecs, artesans, tothom devia

acudir... Llances, forques, espases, coltells, relles, aigua

bullenta, tot serviria per lliurar-se, per sempre, del «Drac de

l'Estany»...

— ... I la sang —negra i pudenta— escorrent-se pel

carrer d'Abaix, saltant cap a Canaleta, tenyiria les aigües fins

lluny, lluny...

— Quasi tan lluny com vola la teva fantasia.