Caminaven, negres, les tres dones de can Catany...


Municipi:Andratx
Comarca:Mallorca

testing image

Caminaven, negres, les tres dones de can Catany sota la blancor fosforescent dels ametllers en flor, prop ja de mitjanit, la lluna plena i groga.

La vall era un immens bassiot de calç amb la florida de febrer. Tot l'ametllerar resplendia amb la flor breu, minúsculs els pètals, fins com l'escuma. I de cop, entre aquella nuvolada immòbil i arran de terra, sorgia un arbre color de rosa, morat, com si l'ametller hagués estat encès per una malaltia fastuosa. Banyada per la lluna, era irreal i delicada, la vall, encerclada per les muntanyes atapeïdes de pins, anell fosc que feia ressaltar encara més la blanca brillantor.

En silenci i endolades, les tres dones de can Catany travessaven els plans fugint dels camins i de les cases aspergides, s'acostaven al poble. Empal·lidia l'escassa lluminositat dels fanals, la lluna grossa. En un establa un ase bramava, a qualsevol indret rebentava el llandrar d'un gos, llunyà i espaiat arribava el picaroleig d'ovelles que pasturaven. Feia serena i la brulla dels sembrats, d'un pam d'alçada, era xopa de rosada.

Van arribar a l'entrada del poble, les tres dones de can Catany, i amb un ferro rossinyol van furgar el pany d'una reixa, que a la fi aconseguiren d'obrir. Donava a un corral ample, mig hort mig jardí: rosers i planters de tomàquets, mates de geranis i branques de carbassera, un baladre vermell i magraner, una prunera i tres ametllers florits. Fermat a la seva caseta, va lladrucar i saltironejà un ca jove, cadell de pastor, grisenc i negre. Les tres dones de can Catany, mudes, van asseure's en un banc de fusta, en un racó.

S'embolicaren més amb els mantons, s'estrenyeren entre elles.

Era freda i humida, la nit. La vella, l'àvia Joana Maria Catany, era gairebé geperuda i tenia les mans inflades i atrofiades: la consumia l'àcid úric. Començà, en un murmuri, a passar el rosari. Va cloure encara més les barres la seva filla, la Bel, quadrada d'espatlles, revinguda, que parlava com si mossegués i tenia la mirada encesa, els ulls ratllats de fils de sang. El seu marit, socialista, havia estat afusellat a començament de la guerra civil, una altra nit de febrer, la vall sumida en el somni de la florida. Al seu costat, la Catany petita, l'al·lota Mercè, filla de la Bel i néta de madó Joana Maria, una joveneta pell-roja, les dents sortides, esquifida.

La casa era a les fosques, solitària. Era el domicili de don Pau l'apotecari, cara de conill, calb, el panxó com un meló i voluminós el cul, que marxava lleuger i somrient igual que si, ninot mecànic, li haguessin donat corda. Solter, menjava a fonda i havent sopat anava al cafè de Cas Mussol a fer tertúlia. En tocar les dotze, partia cap a casa seva i abans d'allitar-se passava una estona al corral, fumant un parell de cigarretes i jugant amb el gos.

Sempre tenia un gos, el farmacèutic Pau Manegat. Un gos i una noia: no perdia de vista quasi ni una dona del poble físicament aprofitable, les estudiava. Intentava per tots els mitjans d'atracar-se a la que li semblava de resistència mes blana... Les tres dones de can Catany coneixien bé els costums nocturns de don Pau perquè cada nit, a toc de les dotze, l'altra filla de la Bel, la morta Caterina, havia comparegut durant prop d'un any a casa de l'apotecari. A l'alba, se'n tornava a can Catany.

Era alta, d'ulls negres i vellutats, arrodonida, la Caterina Catany. Ella i la mare es llogaven a fer feines per les cases – rentar, fregar, planxar... L'altra filla, la Mercè, era dèbil i només servia per a ajudar la vella Joana Maria. Des de l'afusellament del marit, la Bel s'havia convertit en un bou, portant la casa amb mà ferrenya. Les va llogar, a ella i la filla, l'apotecari, i hi anaven tres dies la setmana a endreçar-li la casa. Aviat don Pau va temptejar la Caterina, féu ofertes de diners a la mare, prometé de pensar seriosament a casar-se... S'emporta l'al·lota al llit i li semblà embogir de plaer en veure, ajagut, obert damunt els blancs llençols, el cos bru de la noia, escampada la cabellera, que l'esperava, desmesuradament esglaiats els ulls.

La mare Bel Catany es despertava a trenc d'alba i poc després sentia les petjades lleugeres de la filla que tornava. Anava cap a la seva cambra, on la trobava a punt de ficar-se al llit, bevent un vas de llet freda que abans de partir havia deixat a l'ampit de la finestra. Li preguntava si don Pau li havia parlat de matrimoni. Se la mirava, la Caterina, i a voltes, abatuda, deia que no. D'altres fitava amb fàstic la mare i s'ajeia d'esquena.

Un matí, però, en lloc de contestar-li o callar, li posà dins les mans una petita ampolla i un tub amb tres pastilles. Mentre es passava una pinta pels cabells, va dir-li: "Estic embarassada, i l'apotecari m'ha donat això, que m'ho prengui i tiraré el fill." Va xisclar la Bel, que l'endemà va discutir llargament amb don Pau, del qual només va treure evasives promeses.

La noia prengué el xarop i les píndoles havent dinat. Una hora més tard vomitava sang, una sang espessa, amb flemes i coàguls. Van córrer a buscar el farmacèutic, el qual va dir que ell ho solucionaria, que no calia el metge. Era com si l'estiressin per tot el cos, la Caterina, que en venir-li els vòmits se sentia cruixir i li esclatava una suor abundant i glaçada. Semblava que se li empetitia la cara i que li creixien els ulls. La pell se li anava tornant morada. Li donà algunes medecines, el senyor Manegat, però l'al·lota va morir l'endemà.

La nit avançava i la lluna s'enfilava, cada cop més rodona i d'un ocre tou, liquant, com si fos de pasta. A mesura que passava el temps semblava que augmentés la claror: una viva lividesa opalina transformava el paisatge en un escenari buit i fantàstic. Estaven entumides, les tres dones de can Catany, bolic de fosca.

Va moure la cua i grinyolà, el gos. Va copejar una porta, ressonaren sorolls dins la casa, les retxilleres de les finestres s'il·luminaren. Tot seguit, s'obrí la porta que donava al jardí: don Pau Manegat quedà dret al llindar, silueta contra la llum. Va encendre una cigarreta, expel·lí el fum amb un xiulet. S'acostà al ca i va deslligar-lo. Botà l'animal, llepant-lo. Féu dues passes, l'apotecari, sota la lluna.

I s'aixecaren i se li plantaren davant les tres negres baluernes, sense dir res. Féu un salt enrera, don Pau, alçant els braços i amollant un parell de crits guturals. Restà uns instants com paralitzat, com si anés a caure. En reconèixer, però, les tres dones de can Catany, va respirar sorollosament, desinflant-se de tensió. Es va recolzar al pou i encengué una altra cigarreta, que xuclà nerviosament.

No es movien, les tres Catanys, i miraven l'apotecari sense obrir boca. Aquest va encetar a parlar sense saber què dir: "Bé, bé... Hauríeu pogut venir a una altra hora... Bé, ja direu què voleu... És clar que tot això ha anat malament, sí, malament, però, què? Hi heu participat tant vosaltres com jo, no hi ha dubte. No em carregueu tota la culpa a mi, ara! Què voleu? Vinga, parleu! Recony, digueu alguna cosa!" Elles no contestaven, ben dreta la Bel, la mirada frenètica. La vella, encorbada, com si sospesés l'home. La Mercè semblava, taca panotxa, una màscara del diable.

Començà a fer passos curts, don Pau, xerrant incontrolat, tan aviat conciliador com amenaçador: "Les coses van com van, Bel, ja ho saps. Et penses que jo em pensava que passés això? Jo l'estimava, no diré tant com vosaltres, però jo l'estimava i m'hi hauria casat, amb la Caterina... Sí, sí, ja sé que ho podia haver fet abans, ja ho sé. Però, què vols? Ningú no s'hauria figurat... I no m'emprenyeu, eh?, no m'emprenyeu! Que encara us fotré una denúncia! En aquestes hores presentar-vos com bubotes a espantar-me! Jo vaig tenir la Caterina i vosaltres vau cobrar i llestos! Aquí n'hi ha per a tots!... Parleu, però digueu alguna cosa! Què voleu?... Mireu jo no vull cap desastre entre vosaltres i jo. Us volia venir a veure un dia d'aquests i parlar-vos, caram. No ho he fet perquè un té feina, l'estiren de tots costats... Però, vejam, jo us puc ajudar, una quantitat respectable, en fi, us la puc donar. Tampoc no massa, perquè sóc persona de cabals escassos. Un viu al dia..."

Llençava les cigarretes a mig fumar, n'encenia d'altres. Bracejava, l'apotecari, neguitós, insegur. I, quan veié que les tres dones de can Catany feren un pas endavant, esvergà un bot de mig metre i quedà d'esquena al pou, mirant-se-les alarmat. Era com una bestiola, l'homenet grassó i temorenc. "Què, què... Jo, jo...", quequejava, rodejat per les tres figures endolades.

Amb veu baixa, va dir la Bel: "Au, mumare. Au, Mercè." I totes tres van estendre les mans, agafaren l'apotecari, que va encongir-se, sorprès. Hi hagué un segon en què tots quatre van quedar aturats, com si fossin imatges. I de cop don Pau es revinclà per fugir i les sis mans se li clavaren, tenallant-lo. Intentà cridar i li van omplir la boca amb un drap apilotat. L'estiraren violentament, van tirar-lo en terra. Caigué sobre un planter de pèsols, sota el brancatge cotonós d'un ametller jove, esvelt.

La Bel el va ajeure d'esquena, el va subjectar pels braços i el pit. La filla li agafà les cames. El gos feia corredisses d'alegria, lladrava. La vella Joana Maria el lligà al tronc de l'ametller. Don Pau es removia, premia, desorbitada la mirada, grunyint ofegat. Movent-se amb parsimònia, mig garrotada per l'àcid úric, l'àvia Catany s'agenollà sobre l'herba mullada i amb els seus dits maldestres desféu el cinturó i descorda la bragueta de l'apotecari.

Queda suspès, aquest, i tot d'una va esperonejar, embogit. La Bel li torçà un braç i l'home féu un gest crispat, tornà a caure. I amb unes estisores grosses, esmolades, la vella Joana Maria Catany tallà amb dues estrebades els testicles de l'apotecari. Com si li haguessin aplicat un fil elèctric, tot el cos de l'home va estremir-se i es projectà enlaire, escopint les dones. Un broll de sang va irrompre enmig de les seves cames. I s'esfondrà don Pau, perduts els sentits.